Tres setmanes i la fiscalia encara més perduda

Si seguim amb més o menys intensitat El Judici podem acabar essent uns experts en matèria judicial i també en els límits que pot tenir un estat democràtic o els límits que alguns volen posar  al dret de manifestació. Ens pot ajudar en el futur.

Ja portem tres setmanes de sessions de la primera part del judici la declaració dels acusats es poden treure, creiem, algunes conclusions. La primera conclusió que majoritàriament és acceptada és que el relat de la  Fiscalia s’ha desinflat com un globus sense tap,  els més optimistes diuen que els ha explotat a la cara.

El dia en que van presentar l’acusació feia basarda escoltar-los pintaven una Catalunya gairebé en flames pels quatre costats. Semblava que la violència política era moneda de curs habitual als carrers i places de la ciutat. Rajoy en la seva declaració com a testimoni  també va voler donar aquesta imatge en la seva declaració parlant de la persecució de molts alcaldes – que segur que n’ hi va haver alguna- però no va poder concretar res més i això ja servir per preparar la execució del 155..

Creiem que la fiscalia va llençar fum, fum i més fum, molt de fum.

Llegint el relat que feia el fiscal Zaragoza  es pot arribar a pensar que aquí és xauxa vegis el que diu el fiscal: " el drets polítics no justifiquen desobeir de forma retirada el Tribunal Constitucional, no justifica convocar milers de ciutadans per retenir i tenir segrestada pràcticament una comissió judicial. El legítim exercici dels drets polítics no justifica cridar, promoure, agitar milers de ciutadans a les urnes sabent que se'ls abocava a l'enfrontament i xoc violent amb les forces policials, no justifica convocar un referèndum prohibit pel tribunal de justícia i imposar un model d'organització política per la resta de la ciutadania. I no justifica destinar fons públics per un referèndum il·legal".
I ha remarcat que van crear "un risc molt alt".

Joaquim Forn també ha assenyalat: "L'activitat política no justifica sostreure els Mossos amb 17.000 homes armats i que es col·loquin al marge de la llei".

Seguint les declaracions dels acusats també hem vist posicions diferents.

Mentre  les intervencions de Junqueras i Romeva van seguir un perfil força polític, de  moment les altres han combinat la posició política i el nivell de resposta diguem-ne tècnic. Destaca la de Forn que va fer una autèntica demostració d’agilitat, d’informació i de serenitat davant el que li pot arribar a caure.

Totes, però, aclarint. Marcant posició. Desmentit informes i acusacions. Rebatent arguments fal·laços. Corregint afirmacions inapropiades.

Cuixart fa una defensa de la desobediència civil que no semblava que fos compartida per la resta d’acusats.

En fi possiblement una segona conclusió. Els acusats havien preparat minuciosament les seves declaracions i en canvi tens la sensació  és que  la fiscalia fluixeja quan no va perduda . Algú apunta que  la instrucció fluixa i forçada del jutge Llarena comença a esquerdar-se.
De rebel·lió i sedició ja gairebé ni pregunten. Es fixen  en la malversació  i això tampoc poden provar-ho de moment. Però vaja tampoc creiem que els testimonis puguin contradir algunes de les exposicions fetes amb detall dels acusat. El cas de Jordi Sánchez es paradigmàtic de com de manera precisa i fins el detall ha anat desmuntant tota les tesis dels fiscal i ha respost les seves preguntes amb un “atac” més que en posició defensiva desmuntant alguna de les tergiversacions que s’han fet dels molts actes que  pretenen jutjar..

Altres han esta més ambigus com Turull i Rull sense perdre però la iniciativa.

I també hi ha aspectes que ens han sorprès així l’apel·lació de Turull a Pau Casals "Quien intente generar violencia en Catalunya, cualquier partido que insinúe que para conseguir la independencia se necesita violencia" está condenado al "fracaso, piense lo que piense la gente es pacífica. Somos el país de Pau Casals".

Pau Casals va dir a l’ONU : "Sóc un català. Catalunya és avui una província d'Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França, aleshores de Catalunya, per parlar de la pau. En el segle XI. Pau en el món i contra la guerra. Això era Catalunya."

Gran discurs!.

Però també cal recordar que Catalunya és el país del Serrallonga, que Barcelona és la Rosa de Foc coneguda així després de  la setmana tràgica,  que té el fets del maig del 37 , els “incontrolats” de la reraguarda al 36 .39, o els catalans franquistes – que n’hi va haver i molts- que van represaliar els seus conciutadans...

En definitiva un país són moltes coses. Actituds, comportaments, maneres d’entendre, i manera de pensar i que tant de bo l’esperit de Pau Casals hagués prevalgut sempre fantàstic és un magnífic desig... però la realitat és una altra.

Però va al marge d’aquesta dissensió el que val és que de moment el judici es desinfla, les acusacions trontollen i molt. Escoltava un advocat que deia  que tal i com va ara el judici les acusacions més greus cauen, es debiliten i com a molt es pot parlar de desobediència que acaba esdevenint una falta administrativa.

Tot així els experts aconsellen molta prudència a l’hora de fer presumpcions ja que creuen que al fiscalia esperen la presència dels testimonis per sustentar les seves posicions i la càrrega de les prova, amb la idea de que els testimonis no poden ni mentir ni dir coses que no són.

La primera tongada de testimonis, tampoc han donat cap mena de gir, creiem que amb les seves declaracions. NI els testimonis que podien aportar més càrrecs han servit de gaire, Rajoy entestat en dir allò de que jo ja els hi deia que acabarien malament , que no hi havia cap possibilitat de negociar i això si desmarcant-se de els garrotades com  també ho va fer Soraya dels fets de l’1 d’octubre amb al violència policial, no eren temes dels seu negociat. Però el cap del negociat el Ministre Zoido també es desmarca. Inaudit el responsable final de la policia diu que ell no va ordenar les garrotades... Potser no però als cinc minuts podia atura-les segur!

No ho tenen fàcil els testimonis perquè a més han de dir la veritat a diferència dels acusat no poden eludir les preguntes. Així que alguns dels testimonis van tira del “no recuerdo”, “no me consta ....”

Per fer-ho això d’eludir preguntes , per no voler respondre a Vox, per “consciència democràtica i ètica” els testimonis  Antonio Baños i Eulàlia Reguant, testimonis cridat pel mateix Vox en el cas de Baños  però també per la defensa ,  hauran de rascar-se la butxaca – ja ho farà  la caixa de solidaritat -de moment, però possiblement sense perdre gens de dignitat ni de consciència democràtica caldria que replantegessin la seva posició ja que el  que se tracta de parlar en favor dels acusats i desmuntar la falsedat de moltes de les acusacions i el biaix que puguin tenir alguns dels testimonis.

Un altre molt  esperat i que no va decebre va ser el lendakari  Urkullu va explicar , aquest sí, amb pèls , senyals ,dates i hores la seva intermediació i segons explica Puigdemont es veu abocat per la pressió popular a declarar la independència i Rajoy que sembla que no estava tranquil amb el 155 però va acabar posant-lo...

Equilibris com sempre.

I els testimonis van declarant  favor o en contra dels fets segons qui els cridi. I ens assabentem que l’ex-diputat comú Albano Dante Fachin és de professió “precari”, o sigui  que precari és ara sinònim de tertulià polític a tot arreu? Curiós, oi?.

Això dels judici i amb testimonis, desmemoriats, precisos o estrictament neutres en els seves declaracions   seguirà, sens dubte en queden encara més de quatre-cents... buf!.  

Però també  hi ha  creiem una tercera conclusió que ha passat molt més desapercebuda i de la que només es diu amb veu fluixa i és  que qui més qui menys ja diu que  tot allò de la DUI i la república també es va difuminat i ara ja més és una declaració política , que està molt bé però no és el que alguns encara s’encaparren en dir que estem a  la república.

Ser coneixedors de  la realitat pot ajudar a plantejar els propers passos amb èxit.

I aquest pas hauria de ser que els presos surtin al carrer d’una vegada.