Símbols a l’escola. El debat retorna

L’Assemblea Nacional francesa ha aprovat que les banderes de França, de la Unió Europea i la lletra de l’himne nacional –La Marsellesa- estiguin presents a totes les aules de tots els instituts i col·legis de França. El debat ha estat encès, ja se sap, les discussions sobre decoració solen ser cruentes i afectar la convivència. Hi ha qui ha afirmat que no calia que les aules semblessin casernes, que els valors republicans són més coses que uns colors i un himne. Res. Al final l’opció més teatralment patriòtica és la que ha sortit victoriosa.

Per intentar ser curós amb aquests temes he buscat el significat de patriotisme al diccionari: “amor zelós a la pàtria”. Com un alumne exquisit, no m’he quedat aquí, si no que he cercat “pàtria” i, en un lapsus comprensible, he comprovat que el diccionari on-line de l’enciclopèdia catalana no conté el terme. No és que sigui incorrecte, ja que s’utilitza per a patriotisme, és que no surt[1]. Una errada estúpida que potser ens parla de la nostra psicologia social. Bonaventura Carles Aribau haurà de refer la seva oda. Al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans almenys es defineix –sense prendre riscos- com la “terra on hom ha nascut”. Una definició que deixaria estupefactes als sociòlegs estudiosos dels fenòmens migratoris i que faria remoure Roger de Llúria dins la seva tomba al monestir de Santes Creus. Ni el pa amb tomàquet resisteix una definició tan estreta.

Amb un cert dolor –dolor patri, sens dubte- he de reconèixer que m’ha agradat més veure com la Real Academia defineix la pàtria com la Tierra natal o adoptiva ordenada como nación, a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos. Almenys hi ha possibilitat d’adopcions i de lligams afectius. Almenys no converteix els indis americans en patriotes estatunidencs.

És realment el patriotisme una virtut?  Què ha aportat el patriotisme a la història de la humanitat, al benestar de la gent? Nosaltres contra els altres. No recordo cap moment en què haguem tret algun profit d’aquesta dicotomia. No ens fa ser millors persones, crec. Milers d’africans moren al mediterrani, però són dels altres. Els treballadors del tèxtil a l’Índia tenen condicions infrahumanes, però no són dels nostres, nosaltres podem comprar samarretes a preus rebentats. El patriotisme genera l’interès per defensar una terra, uns recursos que són nostres. Els altres a casa seva. “Jo no sóc racista, sóc endreçat” és la conseqüència final d’aquest sentiment. Cadascú a casa seva i déu a la de tots. Ho sento, no crec en les pàtries. Per mi, a les aules de França, o a les de casa nostra, podrien penjar-hi un rètol de “benvinguts” o la declaració dels drets humans o un frare meteoròleg. Tant me fa.

Potser hauríem de treballar per formar joves amb identitats més elaborades que la simple adscripció a una terra, a uns colors. Potser hauríem d’ampliar el nostre concepte de fraternitat fins a la universalitat; el d’igualtat en la mateixa mesura i el de llibertat fins al seu màxim possible per a la convivència en pau.