Es veu el llautó

Per tot arreu. El judici del 1-O no ens està fent cap favor als ciutadans. Ni als acusats ni als acusadors. I el pitjor de tot és que està despullant l’emperador suprem, la veritat, en espera que algun nen tingui la valentia o espontaneïtat de denunciar-ho.

Si l’objectiu de la justícia és escatir aquesta veritat, ni el temps ni les formes haurien de ser un obstacle per aconseguir-ho. A més, pel que ens venen, de mecanismes no en manquen. Si els testimonis estan obligats a dir la veritat i els jutges tenen a la seva disposició tots els mecanismes legals per obtenir-la i verificar-la, agafem un exemple. El dubte sobre si Urkullu i Rajoy es van entrevistar, hores d’ara, hauria d’estar resolt. Vist que Rajoy no ho recordava i el lehendakari es mostrava tant segur, el més assenyat hagués estat aturar la sessió i enviar algú a la Moncloa a buscar l’agenda del president per refrescar-li la memòria.

Ah! i un cop comprovat amb les anotacions del dia en qüestió, aquell que no hagués dit la veritat o s’hagués escapolit de la resposta, hauria d’haver rebut la sanció corresponent. Que no recordar, potser no sigui delicte, però no esforçar-se en donar resposta, al meu entendre, és posar-se a l’altura dels que no volen respondre les preguntes. I els cupaires ben bé que se’n van anar a casa amb una multa de 2.500 euros i una causa oberta per possible falta de col·laboració amb la justícia. O juguem tots o trenquem les cartes.

Però la paradoxa que tot això evidencia no deixa de ser divertida. Invocar la modernor de les pantalles i els ordinadors en una sala rònega –per alguns solemne- i que fins i tot imagino amb olor de resclosit, no deixa de ser una prova més del desfasament que hi ha entre l’administració de justícia i la societat. Entre el teatre i la vida. De la impostura que hi ha en tot plegat.

Fins ara, els judicis es feien, es digui el que es digui, a porta tancada. O, si més no, ajustada. Només en sortien a la llum les conclusions. Més o menys encertades, però finals. I l’opinió dels experts. Ara, amb l’invent de la retransmissió televisiva que havia de ser la mostra fefaent del bon fer de jutges, advocats i magistrats, veiem quan els jutges s’adormen, quan els testimonis dubten, suen o juguen amb el bolígraf. Sentim al jutge gros argumentar, en un llenguatge propi dels nostres avis, sobre coses que no tenen res a veure amb allò que ens interessa realment. Saber si en Rajoy, en Pérez de los Cobos, en Junqueras o el sumsum corda, diuen la veritat o ens estan marejant la perdiu o amagant l’ou.

Com és que, en plena era de la imatge, només hem vist (quan els han trobat) papers projectats a la pantalla i ni una punyetera imatge de vídeo?. Per no parlar de l’anacrònica prohibició de tirar fotos a la sala tot permetent que només els dibuixants immortalitzin els moments. Una paràbola perfecta de l’enquistament del mecanisme judicial. Prohibir els mètodes fiables i objectius, deixant el relat en mans dels més o menys subjectius. Proves científiques versus retòrica ampulosa.

I això, naturalment, porta a la decepció. Com quan aquell actor mític que vèiem declamar des de la platea del teatre, va passar a fer-ho des de l’enfocament curt de la càmera de televisió, mostrant les arrugues, el maquillatge excessiu i la gestualitat exagerada. O la tirania del telepronter que li feia recitar el poema d’amor sense mirar l’estimada a qui anava adreçat.

És trist, però la suposada transparència, seriositat, rigor i pulcritud que havia de garantir una transmissió del judici en directe, ha acabat esdevenint pels espectadors comuns, gens avesats a les maniobres dialèctiques dels lletrats, un exercici d’opacitat, informalitat, confusió i deixadesa que, com en una mala pel·lícula o sèrie de televisió, mostra actors que no es creuen el paper, altres que no l’han estudiat o memoritzat prou, escenes poc afinades que fan trontollar l’argument, i fins i tot presses per encabir l’obra de teatre -el judici- en un temps determinat que no interfereixi amb els espais publicitaris -les eleccions-.

Així no es guanya l’Óscar del públic. Ni en audiència ni en credibilitat. I el que encara és més greu. S’empeny al públic cap a altres espectacles televisius més ben tramats, argumentats i presentats. Enfrontant llautó i lluentons. La pregunta del milió és: Intencionadament?