Addicció i infància. Un enemic invisible

Quan era un nen de primària, recordo que un dels berenars preferits a casa era el pa amb vi i sucre. Unes llesques generoses de pa de pagès xopes, literalment  inundades, de vi negre amb regust de bota vella i, per sobre, un gruix de dos mil·límetres de sucre blanc. Mmm… Boníssim. A més, l’avi abans de dinar em donava cervesa amb gasosa i a la sobretaula em deixava sempre tastar el seu cafè amb anís. Per raons que són òbvies, mai he ofert res de tot això als meus fills. L’alcohol ja no és un producte tan amable com quaranta anys enrere. El sucre tampoc, per cert. Ni el tabac, que llavors es publicitava i es consumia arreu. A les classes el profe fumava i als quioscos venien cigarretes per unitats –un consum propi de les edats infantils-. Al cotxe anàvem deslligats, els seients no tenien reposacaps, el retrovisor de la dreta no era obligatori, la cadireta homologada per als bebès no existia i en moto no ens posàvem casc. Els pares presumien dels temps aconseguits en carretera en trajectes de diumenge. Ningú sortia a córrer si no és que tenia molta pressa i les bicicletes eren exclusives del període infantil.

Ara sabem més coses. Decidim millor.

Als nens i nenes ara els donem una tauleta o un mòbil des de ben petits. Des dels dos o tres anys de vegades per a que s’entretinguin. Després ja els regalem els seus propis dispositius. Cada cop més d’hora, més joves. Al col·legi també, que s’ha d’estar a l’última. Què se n’obté? Quins són els beneficis? Beneficis per a l’infant, enteneu-me. Que s’entreté. També el pa amb vi i sucre em treia la gana. Hi ha algun inconvenient? La meva mare no els veia quan em donava aquell plat fondo per a recollir millor el vi que no podia retenir la llesca. Doncs n’hi ha, i són gairebé els mateixos. Addiccions i problemes de salut. Ara ja ho sabem, en part gràcies a gent com en Marc Masip, fundador i director de desconnect@, un centre amb eines que ens podrien sonar tan estranyes fa uns anys com un hospital de dia per tractar l’addicció als mòbils. Un hospital per tractar joves addictes a la pantalleta que amorosament li vam deixar quan era un nadó? Doncs sí.

Ara sabem més coses, hauríem de decidir millor.

Però ens costa, ens costa molt, moltíssim. Sostreure-li el mòbil a l’adolescent que tenim a casa! Com si no fos prou complicat ell solet sense buscar el conflicte! Imaginem-nos que el que té a les mans quan està tancat o tancada a la seva habitació o al lavabo és una ampolla de vodka o una xeringa. Ho dic perquè són també substàncies addictives i que malmeten la salut –és veritat que també em donen un punt de dramatisme que em sembla prou efectiu-. El nostre no és un addicte.

Clar que no, en tot cas en tornem a parlar quan ho sigui.

El 45,3% dels joves reconeixen que són addictes al mòbil, o sigui que pot ser que no, que el nostre no, però alerta, un de cada dos. Un percentatge que creix cada any. Espanya lidera el rànking mundial en penetració de mòbils, ningú consumeix més mòbil que nosaltres. Les tres quartes parts dels joves el primer que fan quan es lleven és mirar el mòbil. També és l’última cosa que fan abans d’adormir-se. Però no ho veiem greu, no ho percebem encara, i no ho veiem tan seriós com en realitat és perquè tothom ho fa, els adults inclosos. En una societat alcoholitzada, que els nens consumissin alcohol no es veia perillós. En una societat en què fumar era socialment ben vist, que ho fessin els nens era bo. En la nostra, estar enganxats als mòbils està completament normalitzat. Les parelles als restaurants miren el mòbil, s’han conegut a través del mòbil i discutiran a través del mòbil. Atenen les seves converses en xarxes interrompent el possible minut romàntic, pengen les fotos del que mengen mentre se’ls refreda i, malgrat passar l’estona en un llastimós silenci, es fan una selfi posant amb uns somriures assajats formidables.

No veiem el problema perquè, en bona mesura, som una societat addicta.