El 65 %

Per alguns –dels seus, naturalment- Miquel Iceta és l’únic polític espanyol que ha fet una proposta constructiva en el conflicte català. L’únic que ha presentat una proposta concreta a la qual agafar-se a l’hora de seure i negociar. Allò que la resta de l’espectre polític espanyol -inclosa una part del propi PSOE- nega sistemàticament per activa, per passiva i per perifràstica, com el ministre Borrell.

Però, no ens enganyem, la proposta té una certa trampa. Hi ha un airbag amagat que, si convé, pot evitar la patacada del PSOE. La semàntica. Perquè dir que hom seurà a parlar quan el 65% dels catalans estiguin a favor del dret a l’autodeterminació, exigeix fer-se la pregunta del milió. Fins i tot ara que la ministra Celáa ha negat l’existència d’aquest dret. Què consideren en Miquel Iceta i els seus, autodeterminació? Perquè si per ells, autodeterminar-se és triar entre el dret a tenir els drets forals de les comunitats basca i navarresa, i millorar les competències de l’Estatut, està clar que no anirem enlloc. I potser, en el fons, això és el que volen. Que no anem enlloc. I que la majoria possible que s’aconsegueixi, amb penes i treballs, a Catalunya en un referèndum / consulta / enquesta / prospecció / estudi a una pregunta senzilla, salti pels aires fruit de la pròpia divisió d’aquesta majoria a l’hora de concretar-la en fets.

Per això caldria posar el carro al darrera dels bous. I explicar a la ciutadania què vol dir cadascun dels actors, quan es posa en boca seva la paraula autodeterminació. Perquè, segons el sentit que li donem, pot sortir algun eixelebrat que afirmi que els catalans ja ens autodeterminem cada dia quan triem si fem la truita de patata amb o sense ceba. I al seu costat un altre que digui que tothom té dret a autodeterminar-se en tot allò que ens afecti i afecti als demés, és a dir, en els temes transcendents d’aquest món globalitzat. I sembla més que evident que la intersecció d’aquests dos conjunts de persones, és el conjunt buit. No hi ha acord possible si ambdós mantenen la seva postura inamovible.

Es com quan en una família que viu en un casalot gran i amb possibilitats, un dels fills es fa gran i decideix emancipar-se. Que vol el fill en qüestió? Perquè uns entendran emancipar-se com alliberar a progenitors i germans de tota obligació cap a ells, donant-se independència mútua. Una situació que, per evitar conflictes, acabarà amb la cessió de part de la casa, de part del territori, a l’independent perquè pugui fer-hi el que vulgui, inclosa la neteja de la seva roba o els dinars amb amics. Però altres, entendran que l’emancipació permet assolir el dret a tornar a casa a l’hora que els vingui de gust, mentre els pares segueixen fent-se càrrec de les seves despeses, de rentar-li la roba i de posar-li el plat a taula. Una situació que serà font de conflictes continus que només la bona voluntat de les parts –o d’una d’elles- podrà fer suportable.

Les opcions de solució son clares. El manteniment de la figura autoritària paterna no fa sinó retardar el moment de la disgregació fermament volguda per algunes parts. La negociació en busca d’una major o menor convivència pot ser molt millor. O si més no, dur-nos a una solució intermèdia de convivència.

No ens enganyem, l’estat de les autonomies era aquesta solució intermèdia que en el seu moment ens va semblar la quadratura del cercle, però que ens ha dut on som. Amb fills que el que volen és volar sols i altres que, si més no aparentment, prefereixen seguir en el niu familiar a canvi d’una certa “sopa boba” de l’estat progenitor. Però clar, si n’hi ha que marxen de casa enduent-se la seva part, els altres es senten més pobres i resulten més difícils de mantenir. Perden doncs qualitat de vida. I això no agrada a ningú.  No deixa de ser curiós que Catalunya, defensora a mort dels hereus que es quedaven amb tot el patrimoni quan els altres germans marxaven pràcticament amb una mà davant i una darrera, sigui ara qui hagi d’avançar una proposta de solució per evitar el conflicte familiar.

Miquel Iceta acaba de fer una oferta concreta per buscar l’acord que permeti que els fills volin del niu. Però, al meu entendre, l’ha fet a l’interlocutor equivocat. Com si el fadristern pactés amb el pare les condicions de la seva independència. Catalunya no hauria de pactar amb el pare estat. Hauria de fer-ho amb els germans i germanes autonomies. I, un cop explicitada la seva voluntat inequívoca de marxar, si els altres volen córrer a aixoplugar-se sota les ales del pare i mantenir un estatus de fills en comptes de passar a ser pares d’una nova família, que ho facin.

Perquè, si això que tenim és una veritable democràcia, una família ben avinguda, aleshores és quan el pare que ho és de debò, crida als fills, els escolta, i mira d’aconseguir el millor per tots. Tant pels que volen perpetuar el model que ell ha seguit com pels que volen explorar una nova via i volar lliures. Fins i tot permetent-se la generositat d’aquells progenitors que, en el moment d’acomiadar-se dels seus fills pròdigs per voluntat pròpia, els recorden que la porta del retorn sempre romandrà oberta.