La lliço britànica

La situació del “brexit” de Gran Bretanya no és fàcil d’entendre. Però sí que deixa unes quantes lliçons de democràcia que faríem bé d’aplicar a casa nostra.

La primera, i per mi més important, és la de les “votacions indicatives”. El seu mecanisme parlamentari permet, quan hi ha una situació encallada sense majoria com és el cas, que qualsevol parlamentari presenti una proposta de solució per ser debatuda i votada. Veient així el grau d’acceptació que assoleix entre els parlamentaris i, per tant, si pot ser un element interessant a introduir a les conversacions per desencallar la situació. Per exemple, la proposta de fer un nou referèndum sobre el “brexit”, ha estat la que fins ara ha aplegat més vots favorables -268- tot i haver estat derrotada per 295. Una aritmètica on juguen tant les abstencions com les “dissidències”, ja que cada parlamentari és lliure de votar alló que cregui millor, o abstenir-se. En el ben entès que el resultat és estrictament orientatiu. Que serà el ple constituït per prendre la decisió definitiva qui donarà els resultats legals i determinants.

Però és un mecanisme que permet explorar solucions alternatives i oferir transaccions com la que (segona lliçó) va formular Theresa May posant el seu càrrec com a moneda de canvi per un possible acord.

Una tercera lliçó ens ve de la meteorologia. Malgrat la pluja que cau a Londres i les goteres que el palau de Westminster ha evidenciat a tall de premonició, les reunions, propostes i votacions no cessen. Amb una fermesa que, hores d’ara, sembla que fins i tot ha estovat la posició de la UE, en defensa numantina de l’acord ja pactat.

A casa nostra, la situació està lluny de ser comparable amb la de Gran Bretanya. Sobretot perquè aquí tot passa pels partits. Perdre una votació a qualsevol instància parlamentària equival a una tragèdia capaç de fer perdre la credibilitat i fins i tot d’enrunar la cúpula d’aquell partit. Per això es busquen totes les escletxes possibles per evitar-ho. S’exploren tots els camins, per tortuosos i enrevessats que siguin, per aconseguir una solució que es pugui vendre com exitosa. Sigui o no la millor, la més convenient per resoldre el problema. I l’oposició copia aquesta actitud, intentant aconseguir la derrota a qualsevol preu. Fins i tot pactant amb el diable si cal. I sense pensar més enllà de la immediata victòria que li permetrà treure pit.

Exemples no en manquen. Però centrant-nos en els esdeveniments més recents, podem recordar les crítiques que ha rebut el PSOE per haver aprovat a la diputació permanent de les Corts -que fa les funcions del ple durant precampanyes i campanyes electorals- les lleis presentades directament des del Consell de Ministres aquestes setmanes preelectorals. Unes crítiques que s’ha afanyat a destacar el vot afirmatiu de Bildu i els de les forces catalanes. Com si aquest fet condiciones la bondat de la llei.

I, per no ser acusat de tendenciós, recordaré també com el govern de Quim Torra ha estat reprovat i convidat a convocar eleccions, per mor d’una votació perduda tant per la manca dels vots dels parlamentaris empresonats, com per la posició abstencionista de les CUP. Fets que han decantat la balança cap a una derrota formal del govern.

Hi ha alguna il·legalitat en aquestes accions i resultats? Òbviament, no. Però totes dues trasllueixen una clara voluntat d’aprofitar les “debilitats” de la llei en benefici propi. Un benefici propi, però, que els partits tenen monopolitzat i que no comparteixen –diguin el que diguin- amb la ciutadania. Que posa pel davant els seus interessos o, si més no, que transmet aquesta sensació en les decisions que prenen.

Quan hom ha de decidir alguna cosa a la seva feina o en el seu entorn familiar, al més normal és que busqui com més consells i opinions millor. Per fer la seva decisió al més compartida i acceptada possible.

Per què hi ha tanta por política a les “votacions indicatives”? Per què espanta tant un referèndum, quan hauria de ser tan habitual com l’equivalent al popular “la audiència ha decidido” que inunda els nostres canals de televisió? Naturalment, amb les degudes garanties. Per cert, on és el notari que certifica que allò que es diu és el que ha dit l’audiència? Al Festival de la cançó del Mediterrani hi era i el notari Daniel Danés i Torras estenia la corresponent acta. Els concursos televisius de l’època, també tenien escrivà de cos present. Per alguna cosa la dita popular diu que la reina no en tenia prou amb semblar honrada.