Ja queda menys...

Sí ja queda menys per arribar a les eleccions a Corts del 28 d’abril.

Inexorablement els fulls del calendari van caient, encara ens queda la setmana santa amb la passió, la resurrecció i l’esclat de la pasqua amb les mones i els ous de xocolata i encara més la jornada de Sant Jordi –amb llegenda actualitzada des d’una òptica d’equitat- es viurà en el zenit de la campanya tot i que caldria que es separés una mica la jornada del sant o santa de la intensitat de la campanya i les desfilades massives de polítics, però vaja en tenen tot el seu dret de fer-ho, com dret tenim la gent de passar-ne.

Tenim també un allau d’enquestes, els baròmetres del CEO i del CIS donen una folgada victòria al PSOE, però l’experiència sobre la fiabilitat de les enquestes fa pensar que cal agafar en pinces les previsions i no fer-ne massa cas a efectes de no desmobilitzar el propi electorat. Encara més, hi ha un alt índex d’indecisos, o així sembla que ho manifesten, malgrat puguin ja saber que votaran i no ho diuen. El record de l’experiència d’Andalusia fa que les líders del PSOE apel·lin a no quedar-se a casa donant per feta la victòria, reclamen una mobilització històrica per evitar el govern de la dreta i l‘extrema dreta que es podria produir en la segona volta de les eleccions, aquella que es juga als despatxos i a les negociacions, podria fer que la victòria fos amarga.

A Catalunya també les enquestes auguren una victòria d’ERC però també amb una certa pugna en vots amb el PSC, en algunes enquestes donen més vots a PSC i menys escons que ERC. Però com deia un dirigent del partit republicà que ERC guanya masses vegades a les enquestes i després això no es trasllada a  la realitat. Si es confirma la victòria d’ERC significarà també un canvi cabdal en el combat per l’hegemonia en l’àmbit sobiranista a Catalunya i d’alguna manera també deslegitimarà en part la política de Puigdemont que marca en bona part l’actuació del govern de Catalunya. Un PDeCat amb contestació interna i amb batalles fratricides no és la millor garantia d’èxit electoral

La lluita dels partits està en mobilitzar el seu electorat més fidel i pescar tant com puguin en aquest trenta o quaranta per cent que avui encara no diuen a qui votaran. Algun segur que indecisos, altres amb el vot decidit que poden canviar el resultat final previst avui.

Possiblement per això la pre-campanya i els principis de campanya han començat forts. I com és habitual poca carrega programàtica i molt d’atac al altres partits i molta bilis vomitada.

I sens dubte qui s’endu la medalla d’or d’aquets atacs és el líder del PP Pablo Casado que segur que s’ha mostrat tal i com és, en versió original, per tapar la fuga de vots cap a l’extrema dreta de Vox. Han sortit els sants cristos grossos, el terrorisme i també qualsevol cosa que faci identificar (quina paradoxa!) a Sánchez amb els independentistes "Pedro Sánchez prefiere manos manchadas de sangre a manos pintadas de blanco; prefiere manos pintadas de amarillo a manos abiertas a todos los españoles". L’al·lusió a ETA, allò que Aznar, el seu mentor, qualificava com Movimiento de Liberación Vasco, ara serveix de munició per carregar contra les possibles aliances post electorals per arribar a la presidència,

Si no fos perquè ens sembla que això ja no cola, ja no enganya a l’electorat seria una cop més d’una mostra de la infàmia com a  mètode habitual de la dreta en campanya electoral.

Però cada cop queda més evident la feblesa i la ignorància de Casado, la segona mostra és l’embolic que es va fer amb el tema del salari mínim, ha afirmat que calia tornar als 850 euros anteriors a la pujada aprovada pel govern de Sánchez, per tal de "complir amb la negociació" a la qual va arribar el govern de Rajoy amb patronal i sindicats. Hores després, ha negat que aquesta sigui la seva intenció i ha matisat que el que vol és convocar una mesa de negociació amb sindicats i patronal. La realitat és que aquesta xifra ja esta superada per la pujada de Sánchez fins els 900 euros, algú ha comentat que amb masters universitaris regalats es poden arribar a dir motes bestieses en campanya i també fora d’ella (ep! Tampoc estranyaria que de veritat ho vulgues rebaixar).

És novetat en aquesta campanya que l’extrema dreta populista que fins ara mai s’havia mostrat obertament perquè es deia que ja estava al PP ara sí que ha tret la cara i les seves propostes són realment preocupants pel retrocés que podria significar de drets socials i conquestes democràtiques guanyades amb sang, suor i algunes llàgrimes. Significatiu és que hagin començat la campanya a la Plaça Colon on hi ha la bandera espanyola més gran de totes les que s’ha enlairat i després han anat a Covadonga on va començar allò de la reconquesta.

I naturalment per la dreta reaccionària Catalunya està en el centre de la campanya però per fer-la servir d’arma llancívola contra la resta de partits. Situar Catalunya com espai d’enfrontament i de desgast contra aquells que encara que sigui de manera difusa parlen de diàleg és indecent i alerta perquè   ja ens adverteixen que segons com vagi i si guanyen –que està per veure-    llençaran unes noves i modernes plagues d’Egipte en forma de 155 de manera immediata, res de mossos, res de TV-3, res d’immersió, res d’escola catalana,  res d’autogovern... vaja que ens situarem als anys seixanta en un pre-autonomisme i el més fotut d’això és que ho diuen convençuts de que ho poden fer. D’il·lusions també es viu i dóna per fer campanya.

Per això aquí s’apel·la també amb insistència al vot útil.

Des de sobiranisme per evitar que el PSOE tingui una majoria suficient que els faci prescindibles a l’hora de conformar gran pactes i el socialistes demanem el vot útil per evitar que la gran part dels indecisos acabin decantant-se per les opcions de dretes i dels fals centre. I naturalment el vot útil és per obtenir una majoria que permeti allò dels pactes diversos i la geometria parlamentària variable.

Però és també evident que uns i altres caldrà que s’asseguin, posin sordina a les amenaces i vagin a trobar solucions a curt o llarg termini, però solucions acceptables per la majoria de la ciutadania del país.

Queden encara dies de campanya i res està decidit, però ben segur que aquetes eleccions marcaran un abans i un després.  

I aquest després depenent de qui ho gestioni serà pitjor que l’abans