El “fairy”, el “voltaren” i la tigressa de Badalona

El judici al procés que ja ha tancat la desena setmana ha entrat en una fase d’una certa previsibilitat, perfil baix, i diguem-ho clar també d’un cert avorriment processal, hi ajuda la demanda de que declaressin prop de cinc-cents agents de la policia ja siguin guàrdies civils, o policia nacional. Això fa que les declaracions siguin gairebé calcades, reiterades i amb una ferum de guió prefixat i escrit ja fa temps.

L’acumulació de declaracions iguals o molt semblants deu ser una tàctica de la fiscalia i amb això deuen voler que es converteixen en una veritat. En la seva veritat.

Això però no acaba essent així. La vella tàctica de repetir moltes vegades un relat imaginat per elevar-ho a la veritat, acaba desvirtuant-se. No és creïble ja  en aquets cas per les declaracions tipus “lloro” que fan els testimonis i que quan pregunta la defensa dels acusats la declaració apresa de memòria trontolla, dubta i acaba a vegades en contradicció. És la lògica que diu que quan s’aprèn de memòria alguna cosa i després algú  pregunta allò que no estava ni previst ni après clar surten les paraules més inversemblants i a voltes ridícules, ja hi som….En fi res que no sigui normal..

En mig d’aquest marasme d’uniformitat en les declaracions de tant en tant sorgeixen algunes informacions o versions dels fets per la via de la declaració que sorprenen, a vegades fan riure, es situen en l’àmbit de l’estrafolari, de la més fecunda i delirant imaginació i altres fan feredat del panorama que pinten.

Tothom que en sap explica que en les declaracions testimonials se suposa la veracitat del que van veure i fer, i clar tot plegat està vist des del subjectivisme del qui declara.

Però en aquest judici no s’ha pogut contrastar el que un diu i el que en realitat va passar. La no disposició ni autorització de passar mentre es declara les imatges del que va passar ha evitat masses vegades que la declaració no s’aguanti i que quedi desmentida per unes imatges. Ja se sap que una imatge val més que mil paraules. Però el jutge Marchena ja adverteix que les imatges ja es veuran més tard. Ens perdrem però que més d’un declarant s’hagi d‘empassar els paraules.

La situació que pinten la majoria del declarants és d’una violència desfermada, organitzada, estratègicament planificada “masses, “turbes” violentes carregant contra uns pobres agents de l’autoritat. Aquesta és la versió que es va explicant de manera reiterada, de manera continuada com a lloros tots i cadascun dels polis que van passant pel banc dels testimonis.

Que se’ls insultés, segur. En cada manifestació sigui de taxistes, de jubilats o d’antisistema algun insult, -més d’un segur- que es crida si hi ha càrregues policials brutes i dures.

Que en mig dels enfrontaments voli alguna tanca, alguna ampolla d’aigua –una moto ja ens costa de creure, però la imaginació al poder!- entra dintre de la “normalitat” del moment de l‘aldarull.

Que hi hagi mirades de ràbia i odi, ja es subjectiu i d’una capacitat d’anàlisi de gestos, rictus i mirades que realment és envejable.

Ara bé, la violència policial va ser –com diuen reiteradament- exquisida i proporcional. Vaja, que si la brutalitat que es mostra a les imatges és una actuació proporcional deu ser degut a la poca professionalitat i autoestima que deuen tenir els policies de sí mateixos. A por ellos!, testosterona a tope i clar testicles (mis testículos com deia aquell poli, els propis, intransferibles) lesionats. Què més!

En definitiva que ens feien un favor, que volien corregir una conducta equivocada i esbiaixada amb les cuirasses, el casc i les viseres i sobretot amb la defensa reglamentaria, porra pels neòfits, ens practicaven allò que ja sabem que deia el clàssic en aquets sentit “quien bien te quiere te hará llorar”. Apa doncs actuacions adequades i ferits a dojo... però ai las! Resulta que no els van veure. La massa i la turba els hi tapaven. Abans el miops no feien la mili.. tot canvia 

Tot plegat és prou greu com per fer-nos pensar amb una certa seriositat si la justícia pot aguantar tanta perversió en el relat, tanta inventiva intencionada,  tants lligams massa evidents entre la fiscalia i els testimonis que a les seves preguntes tenen la lliçó apresa i amb després com per art d’encanteri perden la memòria i ja no recorden segons quins detalls.

Tot  així també cal dir que en alguns moments les declaracions dels agents policials donen per sucar-hi pa. Vet aquí que un agent va descriure l’actitud d‘una senyora que a Badalona de manera original resulta que la senyora no es deixava aixecar per dissoldre el tap davant el col·legi electoral.

Atents! va dir que: Recordo una dona que devia pesar uns 40 quilos, i entre un company i jo no la podíem treure. 'Senyora, calmi's, surti per favor'. Allò no era una senyora, era la tigressa de Badalona».

Nova representació dels animals mítics i fantàstic de Badalona, fins ara coneixíem, entre la molta fauna mítica del país, la Mulassa de Vilanova, La Víbria de Terrassa, al Momerota de Mataró i ara s’incorporarà amb tots els honors la “Tigressa de Badalona”. Benvinguda qui a queixalades i amb les urpes defensarà les urnes.

Fa anys ja, quan era estudiant passava sovint pel barri de Sants i vaig quedar admirat de veure la figura d’un lluitador que posava en el cartell amb un lleó. El Lleó de Sants, era en Vicente Febrer Solsona Vicentet popularment, comerciant de cotxes del barri, que va guanyar les eleccions municipals pel tercio familiar al districte de Sants, uns 6000 vots amb un 23 % de participació, va ser un dels regidors del No al català. Es presentava amb al foto del Lleó, lleó que segons diuen li havien tallat les urpes i tret les dents.

Ja ho veiem del Lleó de Sants a la Tigressa de Badalona, no sabem si la senyora en qüestió es passejarà ara amb la bèstia pels carrers o bé adoptarà com a sobrenom artístic o per encapçalar les manifestacions a partir d’ara.

Realment la imatge de la tigressa de Badalona animant una manifestació, com una nova Marianne causarà la desbandada del polis i arribarà la República .... Aprofitem- ho!!

Però les declaracions singulars no acaben aquí: Jo prestava servei allà a la prefectura, i es va acostar una senyora a la qual la vida l'havia tractat amablement, ben pentinada i ben vestida, i es tapa el nas i diu 'Quina pudor fan els policies, sort que amb la república ja no vindreu més per aquí. (...).

Carai amb la senyora “la vida l’havia tractat bé”. Cal felicitar la perspicàcia professional del poli per saber-ho. Ell que en la seva vida professional ha vist a molta gent que la vida no els ha tractat bé és capaç de distingir a qui si ho ha fet bé la vida. I el sorprèn, que precisament que una personal a qui la vida l’ha tractat bé li digui que no el vol veure més.... Quanta decepció ara ja ni els suposadament benestants, els amic i amants de l’ordre no els volen. Malestar professional. Al racó de pensar a veure si troba el per què?

I tancant –per ara, perquè ben segur que hi haurà més materials- la declaració publicitària de la setmana. Ja vam tenir un exemple clar de publicitat encoberta quan es va explicar la trampa del “Fairy” –que ha augmentat les vendes exponencialment- la declaració d’un altre policia: "Cridaven de tot, gairebé tot paraules en català. Voltaren i feixistes sí". Ben segur que els manifestants reclamaven tot cridant Voltaren per apaivagar el dolor de les garrotades que el mateix poli els anava subministrant –proporcionadament, això sí- per dissuadir-nos que votéssim.

Però el més destacat era que insultaven en català.

El català llengua d’insults. Caldrà fer un diccionari per futures agressions policials igual  ja deu existit. El TERMCAT (institució que treballa per la  integració de la terminologia catalana per a l'elaboració de recursos terminològics, la normalització de neologismes i l'assessorament terminològic, en un diàleg permanent amb usuaris ordinaris i especialistes) ja exposarà la feina. I així serà un element més a posar en el del pack per regalar als “piolins” quan tornin.

Tot plegat faria riure si no fos en mig d’un judici que pot comportar penes greus a una colla de ciutadans de Catalunya. Amb qui més enllà de moltes discrepàncies polítiques els volen lliures i amb tots els drets, també per discrepar de les seves polítiques poder-los criticar políticament.

Amb tot aquest “nivellasso” declaratiu trobem a faltar i molt i enyorar aquelles magnífiques planes del "Celtiberia show" que publicava el setmanari Triunfo  cap a final dels 70 pel periodista Luis Carandell (1929- 2002) on amb ironia carregada a voltes de sarcasme posava negre sobre blanc les manifestacions i elements gràfics més sorprenents de l’Espanya quotidiana.

En Lluís Carandell, podria sucar pa en les declaracions del policies que van desfilant pel suprem.

Quants volums d’una nova “Celtiberia show" dissortament podríem tenir!!