No anem bé......

L'home necessita exaltar la justícia per a lluitar contra la injustícia, i crear felicitat per a rebel·lar-se contra un univers d'infelicitat. Albert Camus.

La qualitat de vida de les nostres societats s’ha vinculat masses vegades als aspectes econòmics de la societat, però no només és una qüestió de tenir cobertes justament les necessitats vitals sinó també en aquells aspectes que conformen les estructures que fan possible que la societat avanci en igualtat i amb la necessària solidaritat.

L’organització Mundial de al Salut defineix la qualitat de vida com la percepció de l'individu de la seva posició en la vida, en el context de la cultura i sistemes de valors on viu i en relació amb els seus objectius, expectatives estàndards i preocupacions

I vet aquí que en dues d’aquestes diguem-ne estructures socials, elements culturals o que conformen el sistema de valors de primer ordre com són la Justícia i l’educació a Espanya es troben entre les darreres menys valorades d’Europa, en justícia hi ha una percepció altíssima d’un funcionament excessivament poc independent d’altres poders de l’estat i en educació resulta que Espanya té el dubtós honor d’estar al capdavant el fracàs escolar amb un prop del 18% d’abandó dels estudis.

Les xifres que maneja l'últim informe sobre la situació dels sistemes judicials arreu de la Unió Europea són prou evidents d’aquesta baixa qualitat del sistema judicial a Espanya. Segons els treballs el 55% dels ciutadans espanyols i espanyoles creuen que la independència de la justícia és o molt dolenta o força dolenta, en el conjunt d’Europa. Espanya és el tercer país on hi ha més persones (43%) que desconfien del sistema judicial per la falta d’independència d’altres sectors del poder o directament per la pressió dels governs i dels polítics però també per la pressió i ingerència de poders econòmics o per interessos corporatius.

Les dades són demolidores perquè s’està parlant de la percepció directa de la ciutadania. I encara que el funcionament fos correcte demostra que hi ha una majoria de persones que no percep expressament aquest suposat bon funcionament.

Nomes cal veure en el darrers temps en que s’ha celebrat judicis importants i sentències que han generat una decepció enorme entre la ciutadania. Només cal recordar la sentència de la “manada” i encara estan en llibertat els condemnats per violació, potser jurídicament és correcte però socialment és incomprensible, o la situació dels condemnats en sentència ferma per l’assalt a al llibreria Blanquerna a Madrid que segueixen en llibertat perquè tenen càrregues familiars i això contrasta -és inevitable comparar- com el líders catalans empresonats preventivament i també amb famílies reben el tracte més dur i inhumà per part d’aquesta mateix justícia que permet, i potser amb arguments jurídics, que violadors i feixistes violents condemnats segueixin al carrer.

Tampoc ajudarà a que la percepció millori almenys a Catalunya veure com es tergiversen els fets del 1 d’octubre amb una permissivitat inaudita per part dels jutges.

I el que acaba de reblar el clau és la sentència absolutòria a Sandro Rosell després de més de dos anys en presó preventiva per acabar al carrer amb l‘absolució sota els braços... qui li retorna aquest dos anys? La jutge instructora?, que és la mateixa que ha instruït la causa contra els líders independentistes. O resoldran amb una indemnització, uns quants diners?.

Amb fet objectius com aquest no són d’estranyar les dades de desconfiança amb al justícia. I això és greu.

Si la justícia no funciona o no hi ha la percepció de que això sigui així és perd una bona part de la base de la convivència a la societat. Només a Bulgària, Eslovàquia i Croàcia la ciutadania tenen una pitjor percepció de la independència dels seus sistemes judicials que els d'Espanya.

Les comparacions són odioses però vaja prenguem nota de que això no funciona ni amb rodes....

Però si això passa amb al justícia el panorama no és millor en una matèria tant sensible com l’educació base per la transformació de la societat i la seva cohesió.

L’any  2018, Espanya va tornar a ser l’estat de la Unió Europea en què més joves d’entre 18 i 24 anys havien abandonat els estudis just després d’acabar l’ESO o fins i tot abans de graduar-se. Durant els dos anteriors Espanya havia superat alguns països però ara torna a caure a la cua sens cap mena de pal·liatiu. Tot i que les xifres són elevades i el pitjor d’Europa també cal dir que té la taxa millor que durant forces anys ja que en els darrers anys han passat del 30% de fracàs al 17% actual que encara segueix essent massa alt sobre al mitjana europea  que es situa en el 10 %

Les causes són forces i diverses, des de la formació del professorat que ha augmentat i molt en aquells països que han millorat, també la inversió feta en educació i també en una concepció global de l’educació i també pel manteniment d’una legislació que està al marge també de la batalla política partidista .

No és precisament el cas d’Espanya com tampoc de Catalunya. La formació dels professorat ha millorat i molt en els darrers anys però potser encara caldria enfortir la base pràctica d’aquest ensenyaments, per altra banda la retallada en recursos a l’educació –exagerada a Catalunya- ha minvat les possibilitats de que l’escola i el conjunt de l’educació complís la seva funció equilibradora i cohesionadora. Per altra el canvis legislatius permanents, en funció de quin partit governa, i també dels plans d’estudis no ajuden a consolidar l’estabilitat del treball a les escoles que han d’adaptar-se gairebé cada dos o tres anys a noves normatives en alguns casos contradictòries a les que s’apliquen en el moment de canviar.

En definitiva que caldria obtenir un cert consens en matèria educativa  per garantir l’obtenció de millores substancials i allargades en el temps.

Segurament podríem trobar altres elements que fessin comprendre la situació de l’educació a Espanya però vaja, formació inversió i estabilitat semblen una garantia de millora.

Ara quan es parla de la conformació de govern i per tant traspassar el que eren promeses a realitat seria el moment de formalitzar grans acords i en matèria educativa i en justícia són dels dos dels temes en que caldria aquest gran acord que permetés estabilitzar l’educació i la justícia.

Si en dos pilars fonamentals de la societat que esdevenen elements igualadors i cohesionadors de la societat la percepció i la realitat diuen que no estan en els millors condicions potser que ens ho fem mirar. No anem bé....