Cagar-se en l’estil

Fa gairebé una setmana de l’enfonsament blaugrana a Liverpool. L’ambient de dol i d’autòpsia en esmorzars, cafès i tertúlies tot just s’està apagant a l’espera dels resultats finals després de la copa -aquest any revestida d’examen de suficiència. L’ànima barcelonista no renuncia a l’estil, a la manera agradable de joc de toc que li va donar èxits i encara li’n dona a nivell nacional. La veritat és que jo m’estimo més guanyar amb onze Arturos Vidals, de penal injust mal revisat pel VAR que perdre amb un estil súper xulo. Què voleu que us digui, sóc més primitiu.

El gran avantatge de l’esport, en comparació amb l’educació, és que els resultats són immediats. Cada setmana tens un examen que et diu on ets, qui ets, què et falta. Les proves són inapel·lables, guanyes o perds. Però per no ser excessivament severs, sempre tens una altra oportunitat la setmana següent. Fins i tot el Girona, com ho lamento, té una altra oportunitat l’any vinent. En educació els resultats són més volàtils, de vegades intangibles i sempre a molt llarg termini.

Els que ens dediquem a l’educació no tenim un partit a la setmana. Seria una manera de funcionar diferent, potser més efectiva si m’apureu. Tenim exàmens, és cert; alguns institucionalitzats com les proves de competències bàsiques o les proves d’accés a la universitat o a cicles formatius. Però no és el mateix. L’examen tots sabem que no és una mesura del tot fiable de la formació. Aprovar un examen no vol dir saber-ne -penseu si no en l’examen de conduir-. Aquesta consciència va introduint-se a les aules i cada cop més l’avaluació es diversifica, es programen activitats d’autoavaluació, coavaluació, s’elaboren rúbriques, s’avaluen els processos… fins que arriba el juny. Llavors, exàmens. I convocatòries extraordinàries per si fos poc.

Al final, després de cinquanta voltes per competències, dimensions, treballs en grup i projectes d’aprenentatge encara avui ens trobem amb un examen. I el que és pitjor, si estudies l’aprovaràs. O sigui, si memoritzes quatre cosetes rascaràs un cinquet encara que l’endemà sigui evident que no tens ni idea de res d’aquella matèria. El sistema innovador topa amb límits estructurals. Ai, els discursos.

Resumint, el sistema renega del seu propi llibre d’estil quan al final es programen avaluacions que acabaran essent memorístiques. I si us he de ser sincer, quan estic a la meva aula aplico el que us comentava del Barça. M’estimo més jugar amb onze destralers d’intensitat nòrdica i guanyar -o sigui, complir els objectius fixats- que tenir un estil preciosista però quedar-me enrere en la consecució de les fites. Cagar-se en l’estil, de vegades, és saludable. L’estil no és l’objectiu, l’objectiu és el triomf. I en educació cap metodologia és l’objectiu, l’objectiu és l’aprenentatge, el creixement personal.