Blablagovern

Vist el panorama divers de candidatures i els resultats de les passades eleccions generals, crec que tots plegats –partits polítics els primers- faríem bé de buscar models en altres àmbits que serveixin per aplicar-ne els principis a la gestió de la vida dels ciutadans.

Per mi, un dels models més interessants és el del transport compartit. Ja sabeu, allò del Blablacar. Tu tens un cotxe i fas un trajecte –habitual o excepcional- que et suposa unes despeses. Com que saps o intueixes que hi ha altra gent que està en la mateixa tessitura, els ofereixes un seient del teu cotxe a canvi de compartir les despeses que el desplaçament genera. I, el que és més interessant, estudis recents diuen que per cada cotxe que ofereix aquesta opció, n’hi ha mitja dotzena que no surten del garatge i, per tant, alleugereixen el problema circulatori.

No ens enganyem, el problema rau en que hi ha més plomes que indis. Més cotxes que espai per circular i aparcar. I tinc la sensació que, en la nostra política, comença a haver-hi més partits, subpartits, grups i subgrups que parcel·les de poder. I, diguem-ho clar, de què serveix un partit si no mana? 

Algú dirà que per fer oposició i controlar als que manen. I tindrà raó. Una mica d’oposició, sobretot si és raonable però enèrgica, ajuda a millorar les coses. A no perdre el nord. Però massa oposició acaba molestant, emboirant el panorama. Sobretot perquè cada opció vol diferenciar-se de la resta i marcar paquet propi. I no hi ha tants problemes bàsics que cal afrontar amb urgència, contundència i diferenciant-se de la resta. Ni tantes ganes de posar els colzes damunt la taula com caldria. I s’acaba fent un problema d’allò que no ho és o que és, però menor. No tot és tant greu com per aturar una legislatura i forçar una nova convocatòria d’eleccions. Per tant, potser, de la mateixa manera que parlem de coalicions de govern, hauríem de començar a parlar de coalicions d’oposició.

Si el nombre de diputats de les diferents opcions polítiques aboca al país a ser governat per un “blablagovern” (diversos viatgers fent el trajecte de legislatura en un mateix vehicle per estalviar energia), potser els grups que queden fora haurien de fer el mateix i crear una “blablaoposició” que, en comptes de presentar diverses opcions de solució del problema –l’habitual tants caps tants barrets- en consensués una i la treballés a fons, sense demagògies, fins convertir-la en proposta concreta, viable i possible. No estan els temps com per fer volar coloms amb propostes utòpiques. Cal avançar solucions factibles i desprès, quan arribin les properes eleccions, temps hi haurà per millorar-les, modificar-les o fins i tot esmenar-les si la realitat acaba demostrant que no era l’opció millor. En el fons, el que penso és que un Parlament és més Parlament amb 73 temes, cadascun amb 2 propostes, que no pas amb 2 temes i 73 propostes per cada un.

I és que, si entre els hipotètics viatgers del “blablagovern” que acabaran pujant (tot o part del trajecte) al cotxe del PSOE, hi ha discrepàncies, per exemple, sobre el lloguer social, és evident que Podemos ha de renunciar a part de la seva utopia igualadora que vol fer de l’habitatge un dret civil, però també cal que Sánchez accepti una certa reconversió d’allò que avui és un negoci pur i dur en un problema social on el govern ha de dir la seva. O potser si un dels ocupants del Blablacar suggereix un trajecte més curt, els altres no l’escoltaran?

Evidentment, aquesta no és la solució màgica. Hi ha altres sortides possibles. Com en el cas del trànsit. Algunes ciutats han optat per la via individualista. La moto, la bicicleta o el patinet que permeten a cadascú donar la seva solució al transport. Però és evident que és insolidari i tendent a l’anarquia. És això el que volem? Que cadascú es busqui la solució, si cal esclafant al més dèbil? Convertir el tants caps tants barrets en tants caps tants partits?

No deixa de ser curiós que sovint, els mateixos que defensen el transport públic, quan es tracta de transitar per la política, exigeixin un cotxe particular i, si hi ha espai, un carril d’ús exclusiu.