Manar o governar

Encara que sovint emprem els dos mots de forma indistinta, no son el mateix. Perquè, per posar un exemple, els reis britànics manaven però, a partir del moment en que Joan Sense Terra va atorgar la Carta Magna als nobles que fins aquell moment l’obeïen, els reis d’aquell país van passar a governar.

El diccionari –sempre el diccionari- ens dona la clau. Manar, segons ell, és imposar de fer alguna cosa i, per tant, sense tenir en compte la voluntat prèvia de qui es veu obligat a obeir. Per contra, governar és dirigir els afers, és a dir, fer moure en una direcció determinada aquests afers. Independentment de qui hagi decidit aquesta direcció o si hi està d’acord o no.

Les eleccions –totes- d’aquest diumenge passat i les de fa un mes que encara tenim pendents de resoldre, semblen indicar que el temps de manar ha passat. Malgrat els partits no deixin de somniar-hi per poder tenir la farina plana. La divisió plural de l’espectre polític obliga a pactar. Amb més o menys dificultat, però hi obliga. Excepte en les eleccions locals on una norma força qüestionable –però que es manté vigent des de fa quaranta anys- permet i quasi obliga a fer governs en minoria quan els acords no son possibles.

Per tant, que els partits s’oblidin de manar. D’imposar les seves idees, millors o pitjors, per la força dels seus vots. Els agradi o no, estan obligats a fer camí en comú, a moure’s en una direcció que potser no és del tot la seva. Per tant, han de negociar el trajecte amb aquells amb qui aspiren a compartir camí. 

No negaré que ho tenen difícil. El PSOE de Pedro Sánchez, que ha aconseguit sortir del forat on l’havia posat la divisió interna que el va expulsar per acabar, per obra i gràcia de la militància i d’unes primàries, havent-lo de readmetre amb bombo i plateret i rendir-se als seus desitjos, ha vist enterbolit el triomf d’aquest diumenge per l’ensulsiada sense pal·liatius de la seva crossa principal, Podemos, que ja no pot aportar prou vots per poder governar després de pactar el camí a fer junts. I una mica també –diguem-ho tot- per la caiguda de Madrid. Aquella ciutat tant afeccionada al “no pasaran” i al “sí se puede” que ha vist com el soci feia figa en l’esprint final.

El PP està en les mateixes. Pot inventar mil i una excuses, però tothom té clar que, si vol fer alguna cosa, s’ha de plegar als capricis de Ribera –que espira en secret a suplantar-los- i a les exigències de Vox que, des de la migradesa relativa dels seus resultats, ha sabut fer-se decisiu.

Per tant, ens hi posem com ens hi posem, una cosa és clara. El temps de manar (amb honroses però no generalitzades excepcions) ha passat. Arriba el temps de governar. Un temps que hauria de deixar clar que son els propietaris (els ciutadans) qui decideixen el camí que ha de seguir el negoci i no els administradors (els polítics). Que aquests darrers s’han de limitar –i no és poc- a gestionar els seus mandats de la millor manera possible, sense fer trampes, i mantenint informats als que els han triat i llogat per fer la feina. Potser caldria entrar en una època amb més referèndums, consultes o digueu-li com vulgueu, i menys eleccions. Més triar camins i menys nomenar gestors.

Clar que aquest dret dels ciutadans porta enganxat –com el ruc du l’ombra- un deure. El de generar uns resultats que reflecteixin la seva voluntat de manera fefaent. I això només es pot aconseguir amb un vot responsable, racional i reflexiu.

Torno al diccionari. Per marcar la diferència entre obeir i creure. Obeir es defineix –curiosa coincidència- com executar allò que mana algú. Creure, per contra, vol dir admetre com a cert allò que algú diu. Dues definicions que es diferencien en la renuncia a la pròpia voluntat per part d’aquell que obeeix, enfront al suposat exercici del lliure albir del que creu en una idea, camí o persona.

La conclusió és clara. Si el temps de manar/obeir ha passat i entrem en el de governar/creure, hauríem de fer tots -no només la ciutadania- els esforços necessaris per implantar el convenciment responsable (no la fe cega) en les idees i les actuacions.

Perquè un bon administrador sense un propietari amb idees clares i objectius precisos, de poca cosa serveix.