Algú s’anima a trencar apriorismes

Soc addicte a la ràdio, m’hi enganxo sempre que puc, segueixo amb interès algunes de les tertúlies que s’hi fan i a vegades arribo a replicar de manera inútil a alguns del tertulians sabent que la meva rèplica ni serà escoltada ni segurament no té tampoc cap interès públic, però és la manera d’interactuar.

Després de les eleccions ja se sap que entrem el joc d’especulacions sobre pactes, acords, desacords...

Escoltava una tertúlia en la que  tothom que hi participava donava per fet que Maragall seria el proper alcalde de Barcelona (i crec que ho serà), de cop i volta un dels tertulians s’adona que hi ha una alternativa possible a que governi Maragall, que és el pacte entre Comuns, PSC i amb tres vots de Valls. Es crea immediatament un cert clima d’incertesa. La majoria diu que ho trobaria per dir-ho així “poc recomanable”.

I a partir d’aquí naturalment es genera una mena de sorpresa com si això només passes a Barcelona. Ja se sap que el que passa a la capital té sembla més importància pels significat simbòlic que pot arribar a tenir. Si plou a Barcelona, plou a Catalunya

No sé si aquesta majoria alternativa existirà  però el que pot passar a  Barcelona pot passar a moltes ciutats dels país que la força més votada no governi.

Tot i que els més proclius opinadors del sobiranisme ja han s’han preocupat de desqualificar el possible pacte com si fos una “operació d’estat” contra l’independentisme o anomenar-lo pacte Frankenstein

I és així també,mereixen els mateixos qualificatius els possible pactes entre altres a Badalona, Castelldefels, Vilanova, Sabadell, Tarragona i segurament un llarg etcètera de pobles i ciutats del mapa del país.....

Això de ser la llista més votada a hores d’ara no és cap garantia de que es pugi governar i per això sorprèn que en aquesta ocasió la Sra. Elsa Artadi reclami respecte per la llista més votada (Val per tot arreu o només per Barcelona, Sra. Artadi?). Ser la llista més votada té, això sí, el valor de saber que com llista has obtingut la confiança de la major part de la ciutadania que no és poc. Però sempre ha estat així.

La llei reclama una majoria absoluta en primera volta i això vol dir que hi pot haver alternatives legítimes –per més que alguns ho dubtin- a la llista que ha obtingut el millor resultat i si això no és possible la segona opció és que  governi la llista més votada directament.

Vilanova en això també va ser pionera, ICV i CDC ho van fer apartant de l’alcaldia al PSC fa forces anys i després el PSC junt amb ERC i IC van tornar la pilota apartant a CDC.

I quan això passa, quan hi ha un pacte d’aquesta índole entre els partits segons tercers,quarts... hi ha arguments de totes maneres i colors, ei! I tots vàlids. I els pactes són tots justificats i si cal s’apel·la a la voluntat popular i del que ha votat  i endavant les atxes.

De pactes n’hem vist de tres colors i des dels que han sigut qualificats de contra-natura, pactes de perdedors, pactes de  revenja...i tot el que s’hi vulgui afegir i de tot el que vulguin però els pactes són legítims si s’expliquen amb la claredat i també s’explicita el contingut del pacte. 

En fi comença l’hora dels despatxos, de les reunions llargues, denses, pesades. Una segona volta apassionant i discreta, perquè els pactes necessiten discreció i molta lletra petita.

Anades i tornades.

Papers amunt avall, correccions i fosforito recalcant o tatxant alguns paràgrafs

Propostes i contrapropostes.

Repartiment de responsables i calerons pel mig –que són importants i necessaris-

Quan sembla tot trencat i regna el pessimisme es fa la llum i sembla que tot encaixa..

En fi aquesta segona volta en el que la ciutadania no hi participa més enllà de donar opinió i especular, però els acords o no acords els faran els que poden fer-los, ens agradi o no.

Quan escrivim això no hi ha pactes tancats, quan surti publicat potser ja n’hi haurà perquè arriba un moment en que les negociacions troben el desllorigador i flueixen i s’acceleren els acords per poder portar-los a les ratificacions per part de les estructures i assemblees del partits corresponents.

Barcelona centra molt l’atenció i fins el darrer moments serà així, però apostaríem a que Maragall i Colau acabaran pactant tot i que no sumin la majoria però hi estiguin a poc.

Des de l’entorn de Maragall i ERC assenyalaven amb convenciment que “no s’atreviran a prendre’ns Barcelona”.

Bona reflexió.

Però ells s’atreviran a prendre altres ciutats? oi que sí?. Legítim sens dubte perquè cal ara, diuen, és fer república (República imaginària clar, com s’ha dit de manera mig irònica de la consellera Ponseti quan parlava de que anaven de farol o de manera més mal educada i innecessària per part d’aquell mosso quan va dir: (La república no existeix, idiota) i en aquest sentit estaria bé que s’expliqués bé, amb exemple clars, que vol dir això, perquè en l’acció, en l’acció del govern, per exemple de Vilanova des de que hi ha ERC no hi  trobo masses diferències “republicanes” amb les del govern en que hi havia amb el PSC, partit que ara està fora de joc per allò tant suat i reiteratiu de les línees vermelles (i encara es pot dir més solemnement: cordó sanitari) que es modifiquen tantes vegades com calgui i quan calgui i afavoreixen els legítims interessos dels partits.

I aquí què?

Doncs aquí passa que també hi ha les corresponents negociacions però hi ha una certa expectació per si hi ha un pacte entre ERC, CUP, SOM Vng  amb el vot necessari i imprescindible en la investidura de JxVilanova, sense que entri al govern (gratis, vaja). Bé, això és el que es diu i segurament el que vol una part de l’electorat...

L’aspirant a l’alcaldia per ERC ha manifestat: “la confiança que els vilanovins i vilanovines han dipositat en nosaltres per liderar el canvi que la ciutat necessita i amb el qual ens hi trobem fermament compromesos”. És la seva opinió.

Però, canvi? Si en els darrers vints anys ERC ha esta al govern en la meitat i en el darrer any i mig també ha governat, de quin canvi parlem? d’un canvi de socis de govern i poca cosa més, oi?. D’un canvi radical de les polítiques que ha fet fins ara per convèncer els nous possibles socis hipotètics? Socis que fins ara es carregaven moltes de les propostes que es feien des del govern on ERC hi tenia responsabilitats i forces.

I això no vol dir desqualificar el pacte sinó simplement situar-lo en termes adequats de fer política, en pugui agradar més o menys.

Cada cas és un món i cada poble és un pacte.

Som el que mengem, som el que pactem.

Però tanta línia vermella i cordons sanitaris que hem entrat en una mena de batalla de en que ara les trinxeres són ben definides, uns llencen el 155 i  els altres apel·len a la tragèdia democràtica del Parlament del 6 i 7 de setembre i entremig les hòsties de la policia i els injustament empresonats polítics que no ajuden a esborrar ni línies i a saltar fora de les trinxeres.

Massa impostura. Després de les eleccions generals es parlava de que havien guanyat les forces que volien el diàleg entre Catalunya i Espanya, i el moment culminat d’això, tristament culminant per les formes, és el “Hem de parlar” de Junqueras a Sánchez.

Situant línies vermelles és impossible el diàleg. La política municipal és la més propera a la ciutadania. Sempre s’ha dit, hi és així, i per tant ben segur que és més fàcil trobar espai comuns pel diàleg des de la base de la política municipal i que vagi avançant cap aspectes més amplis i sobre temes més conflictius. El pacte es fa entre diferents  

Si de veritat és vol el diàleg ara és un bon moment per demostrar-ho i començar. El pacte és la culminació del diàleg. Posar línies vermelles i exclusions és el més fàcil, còmode, recurrent i temptador. El diàleg sense apriorismes, la capacitat de saltar de la zona de confort, buscar el pacte i l’acord entre els diferents és el més difícil però és el que cal i fa aprofundir en el diàleg i fa ser més valents als interlocutors malgrat se’ls pugui criticar i desprestigiar, i, a més, titllar-los de traïdors, però a la fi seran els que ajudaran resoldre el conflicte.

Algú s’anima a començar?