UPN - Un pla nociu

En aquest mercat de Calaf que ha esdevingut la política espanyola a l’hora de decidir qui talla el bacallà, acaba de posar-se en evidència que també el nacionalisme té dues cares. Si més no, el nacionalisme foral, és a dir, aquell que ja té concedides atribucions de poder per aquest estat que amb la resta de possibles nacions, es mostra tan gasiu a l’hora de donar-los algun privilegi.

UPN, en la seva visita al rei, ha llençat l’esquer d’un possible recolzament a la investidura de Pedro Sánchez a canvi que li permetin tornar a remenar les cireres a la seva Navarra foral. Però convé recordar que Javier Esparza, president de la UPN, anava a veure Felip VI en tant que representant de la coalició Navarra Suma, que aplega el seu partit, però també el PP i Ciudadanos. Per tant, la seva afirmació hauria de prendre’s com l’opció d’una coalició en la qual dos dels seus membres han negat reiteradament aquesta possibilitat. Però segur que, si arriba a bon port, sentirem veus que explicaran (UPN té la sort que els seus dos diputats a Madrid son militants de la formació) que la decisió ha estat unilateral i atribuïble només a UPN, un partit nacionalista.

Nacionalista? I tant. Només cal donar una ullada imparcial a les possibilitats que ofereix el seu sistema fiscal als ciutadans empadronats –insisteixo empadronats- en aquella comunitat autònoma. Un secret a veus pel que es passa generalment de puntetes.

La maniobra és clara. Oferir a un delerós Sánchez la possibilitat de ser president d’Espanya a canvi d’una petita tempesta de piscina al discret territori navarrès, contrarestant de passada una legislatura de l’altre nacionalisme que, discretament, segueix buscant la reunificació d’Euskalerria. I obtenint, de retruc, un èxit regional (a Pamplona qui manaria seria Navarra Suma, evidentment) al debilitat Casado que ja no hauria de dependre tant de l’operació Madrid.

A més, hi hauria una tercera variable que jugaria a favor de PP i PSOE. El paper de Ciudadanos, que quedaria pels futurs votants com el dolent de la pel·lícula si fes valer la seva posició i enviés la coalició Navarra Suma a la paperera, i pels votants presents com el cridaner que acaba plegant-se davant del poderós.

Aquesta mena d’aliança estratègica entre PP i PSOE, tindria a nivell espanyol dos altres efectes no menys importants. El primer, permetre al PSOE abaixar-li els fums a Pablo Iglesias i el seu Unides Podem, reforçant així l’efecte patacada de les darreres eleccions, que ja ha començat a passar factures com la defenestració de Pablo Echenique, amb tota la pinta de ser un tallafocs momentani per evitar el socarrimat més que probable del seu líder suprem. El segon, reduir -i quasi hauríem de dir anul·lar- el poder estatal dels nacionalistes catalans, sobretot ERC, a un nivell quasi testimonial. Sobretot quan Catalunya, de la mà de Manuel Valls i el seu peculiar “Ciutadans”, està suportant una maniobra similar a nivell municipal barceloní. O no és pràcticament equivalent l’oferiment dels dos vots de UPN a Madrid per obrir la porta a Pedro Sánchez, al dels vots de Manuel Valls per empènyer la coalició PSC-BComú? També aquí la normativa electoral que fa personal l’acta de parlamentari o regidor juga a favor del “pla nociu”. Valls, Corbacho i Parera, els 3 primers de la llista de Ciudadanos, no son militants i sí suficients per fer funcional el pla i arribar a la majoria que faci Colau alcaldessa. Dèbil però alcaldessa.

El que deia, intueixo un pla nociu ordit per aneu a saber qui. O potser, si apliquéssim el “cui prodest” del dret romà (“a qui beneficia”), podríem començar a assenyalar algú? Raonaments, ja ho heu llegit, no en falten.