Tenir desitjos, batallar per realitats

Fa unes setmanes en aquest mateix espai comentàvem que les entades i sortides dels pobles i ciutats ens donàvem una primera impressió del mateix poble, la primera imatge ens dóna també la percepció del que després podrem o no conformar amb un coneixement més profund.

És evident que en cada poble o ciutat hi ha el cartell indicatiu amb el topònim de l’indret, és imprescindible per saber on estàs. Alguns municipis hi afegeixen alguna informació suplementària, n’hem vist de diversos, des del nom de les ciutats amb que s’està agermanat, altre hi posen l’alçada sobre el nivell del mar, i encara, com hem vist en algunes pel·lícules, el nombre d’habitants del poble que va canviant, òbviament, en funció de la mortalitat i la natalitat.

A partir d’aquest cartell primigeni amb el nom del poble hi ha en ocasions un bosc de senyals i cartells indicatius amb les informacions més que diverses, amb imatges del que es pot veure en aquell poble o ciutat, senyals amb els elements destacables o rellevants que s’associa a aquell poble o ciutat. No cal anar massa lluny, en el nostre territori teníem algun cartell d’allò que es va anomenar del “Garraf esperit del romanticisme”, esperit volatilitzat i avui mort i segurament enterrat. També hi ha tot un seguit de cromatisme que indiquen el caràcter i la voluntat del cartell, blau, marró... Hi ha amb lògic interès destacar  aquells elements rellevants i singularitzadors en cada poble o municipi. Posicionar-se en el país i en els recorreguts.

Hem pogut constatar amb una certa sorpresa (i també amb una mica d’enveja) que en alguns municipis d’allò que algun alcalde de Vic va qualificar de la “Catalunya catalana”, després d’una victòria folgada dels nacionalistes catalans  de la mà de Jordi Pujol quant a la resta del país havien guanyat “els altres”, que a les entrades del poble junt amb el rètol oficial amb el nom de la vila o poble hi ha col·locat un rètol amb el lema “Municipi de la república catalana”.

Un bon desig.

Una voluntat de posicionar-se clarament.

Una manifestació de principis.

Una possibilitat esperada.

La concreció d’un somni.

I com deia el poeta tenir un propòsit ni és feina, dons això tenir el rètol no vol dir tenir la república.

Però vaja el propòsit ja és molt i lloable.

De moment no hem sabut trobar municipis que s’anunciïn amb el sobrenom de Municipi de “Tabarnia” o municipi del regne d’Espanya.....però al temps!

Passejant doncs per aquest terres considerades el “bressol de Catalunya”, part de la Catalunya dita catalana, amb uns paisatges magnífics, vistes extraordinàries, indrets per embadalir-te, on el pixa-pins hi trobem tranquil·litat i un bucolisme una mica xaró i exagerat i també hi ha feina, vida, aturats i necessitats i atenció col·lectiva. No es tracta que aquest territoris acabin convertint-se en el jardí del país, jardí sí però també tots els serveis i prestacions que calguin perquè les persones hi puguin viure amb la comoditat desitjada.

Però anàvem a la república catalana que manifesten aquest municipis. La realitat és diferent, les benzineres corresponen encara a les empreses participades per l’estat espanyol, les gasoliners d’empreses catalanes de moment no les hem vist, i et trobes també amb els serveis de Correus, amb el groc (osti, el groc!) i la corona del servei espanyol, i ja no cal dir dels segells... i alguns serveis pertanyen encara a l’estat espanyol, i en temes tant banals com el joc, junt a la senyora grossa que ens ofereix milions hi trobem el rètol de “Loterias y apuestas del Estado”, doncs això ja se sap que en  matèria de jocs i apostes no hi ha fronteres, el diner no coneix de banderes, pàtries ni identitat.

Fem present la república (Imaginària encara), ho anunciem públicament, però suposo que en el fons acceptem que encara estem en fase del desig, de la voluntat, si no fos així malament aniríem perquè no assumint la realitat i el context en el que vivim ens podria portar a viure en una realitat imaginària que res té a veure amb el que passa de veritat. Tocar de peus a terra sinó encara que aixequem castells aquests seran inútils i intranscendents si vivim fora de la realitat política i social que ens envolta.

Hi ha una expressió que ens diu que Digue’m de què presumeixes i et diré què et falta.

Presumeixes de “República Catalana” i segurament és el que ens falta almenys amb la competència general i real.

Segurament en l’imaginari de moltes persones ja estan en al república malgrat el dia a dia segueixen en una altra cosa...

Desitjos que contrasten ara per ara i encara amb la realitat.

Presumin del que vulguem però busquem espais per avançar realment.

De moment ens falta la república, però ben segur que poc a poc i amb bona lletra acabarà essent una realitat.

Confiem que quan arribi el moment puguem treure les rètols d’aquets pobles –i que encara no estiguin rovellats pel pas del temps- perquè no caldrà anunciar desitjos sinó constatar realitats, entre elles la de la república catalana.