Com seran les aules del segle XXI?

Aquest dimarts 11 de juny, TV3 ens oferia un programa dedicat a l’educació: Revolució 4.0. Uns dies després l’he vist a la xarxa amb un desencant superior a les baixes expectatives que hi tenia posades. M’he sentit molt sol, la veritat, suposo que com es devia sentir la Najat el Hachmi, l’única convidada que va dir alguna cosa rellevant i radicalment educativa.

La primera constatació depriment és veure com en un programa sobre educació, els protagonistes principals no són educadors. Són respectabilíssimes persones de l’àmbit de l’economia i l’empresa. Emprenedors. També té gràcia que se li pregunti pel futur en educació als economistes si tenim en compte que tradicionalment no han estat capaços de preveure cap futur -per proper que estigués- ni tan sols en la seva disciplina.

Els grans reformadors de l’educació, els de l’Escola Nova aquí a Catalunya, a Espanya o a Europa havien estat educadors, gent que treballava amb nens i nenes, nois i noies. Avui dia, no. En quin moment a algú se li acut que es pot fer un programa sobre educació sense donar la veu ni a un sol jove o nen i només a dos professionals de l’ensenyament en un rol secundari dins el programa? Aquesta és la consideració que li mereixem a la societat. Un educador o un mestre no es mereix ni tan sols ser escoltat quan es parla de la seva feina. Imagineu-vos quan parla d’altres coses!

Els economistes tenen un discurs optimista, sobretot, tecnooptimista. Tot són oportunitats i possibilitats. Oportunitats de què? De donar resposta al futur. Quin futur? I aquí ja la pobresa mental dels entrevistats llueix fins a provocar vergonya aliena. Afirmen que necessitem joves amb capacitat d’aprendre al llarg de la seva vida -ho diu el propietari d’una empresa de formació-, adaptables, moldejables, creatius… i els necessiten així perquè les empreses demanden aquests perfils. No és una conclusió meva, és el que efectivament es diu. En una simplificació que trepitja la fal·làcia, ens alliçonen sobre el presumpte estancament de l’educació actual en el segle XIX (com si des del model prussià no hagués passat res en el món fins que ells van obrir la boca) i ens volen convèncer que abans l’educació formava obrers i soldats i prou. No s’escolten? La seva educació només forma obrers del segle XXI! Precaritzats, súperpreparats, tecnològics i optimistes patològics. El capitalisme del segle XIX no va tenir tant èxit a l’hora de modelar l’escola com el que persegueix el capitalisme del segle XXI. Els volen submissos!

És un model economicista i paternalista. D’un paternalisme hiperprotector que fa estremir. Sense cap mena de pudor pretenen dirigir el futur dels alumnes cap a fites que els semblen desitjables. Ni una paraula sobre l’autonomia o la llibertat o el creixement o el respecte a les decisions i a les aspiracions dels alumnes. Ni una paraula d’humanisme, de reflexió, de crítica, de denúncia de les desigualtats socials, de pensament polític. En el fons, els gurús econòmics posats a educadors projecten un món habitat per éssers en perpètua minoria d’edat. Persones sobre les quals es pot establir un sistema sense tenir en compte que en qualsevol moment podrien -saludablement- enviar-nos a prendre vent. Una educació des de la sobreprotecció aspira a l’adaptació, a evitar els problemes que puguin tenir o a preparar-los tots amb la paraula màgica: “flexibilitat”. Una educació madura hauria d’aspirar a formar persones respectant la seva llibertat i amb un esperit crític i transformador, però clar, això fa por.

I llavors pren la paraula la Najat el Hachmi i exposa amb una claredat sublim les bases de qualsevol educació que no sigui un ensinistrament: formar ciutadans, no treballadors o consumidors. Ensenyar a llegir i a escriure per a adquirir consciència crítica. M’he aixecat de la cadira i he començat a aplaudir, he vitorejat el seu nom i he pensat per un moment que no estava tot perdut. La intervenció ha estat una clatellada de maduresa i sentit comú, un torpede a la línia de flotació de la visió economicista. Quan ha acabat, la presentadora li ha dit “gràcies” i ha passat a una altra qüestió. Adreçant-se als representants de l’administració educativa els ha etzibat: “a quines empreses esteu donant suport?”. Us prometo que ningú ha enrojolit.