Ritual complert. Punt i seguit

Amb el ritual i protocol·lari “Muchas gracias, visto para setencia. Desalojen la sala” que va pronunciar el jutge Marchena a les 19 hores i dos minuts del 12 de juny s’acaba el judici (almenys en aquesta instància, perquè segons quina sigui aquesta sentència ben segur que hi haurà recursos on calgui).

El “vist per sentència” en el Diccionari de l'espanyol jurídic de la Real Acadèmia Espanyola i el Consell General del Poder Judicial assenyala “que vist per a sentència és ‘la fórmula amb la qual el jutge o president del tribunal dóna per conclosos els debats del judici oral donant-se per acabada la vista’, per a indicar que un assumpte ja ha estat prou deliberat i està només mancant la resolució final.”

Per tant acabat el judici és un punt i seguit per la resolució del conflicte.

No s’ha acabat encara el llarg procés i ara encara manca la part més important executiva com és la sentència.

I volem creure -volem, eh!- contra moltes opinions que aquest punt i a part serveix per escriure la sentència i que naturalment tingui en compte i es fonamentí en les proves i no en allò que s’hagi pogut dir i escriure si és cert que es jutgen fets i no idees. Tot allò que s’ha vist, s’ha escoltat i s’ha percebut al llarg de 52 dies, 4 mesos, 422 testimonis ha de conformar el que els jutges hauran de tenir –tant de bo sigui així- en compte a l’hora d’emetre la sentència. Si no fos així estaríem en allò del frau i la farsa que tantes vegades s‘ha predit per alguns i s’ha negat per altres. Veurem.

I després d’escoltar les acusacions i les defenses, i no voldria que el desig m’allunyés de la realitat, em sembla evident que s‘han desmuntat clarament els arguments dels fiscals que amb una actitud clarament prefixada i apriorística va donar per bo qualsevol testimoni que els facilités la feina, per buscar la veritat sinó buscant escletxes certes, falses o inventades que sustentin una posició que pràcticament ningú del mon acadèmic i jurídics sustenta.

Ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació, com a molt, i discutible, desobediència.

Al llarg del judici hem percebut emoció en uns, fredor en altres, exageració, ficció i relat memoritzat en molts testimonis de la fiscalia, mitja veritat, mitges mentides, veritats total, mentides compulsives, i al final emotivitat en els al·legat finals del encausats entre el discurs polític i el missatge personal. Es podrà compartir o no el seu missatge polítics però no es pot negar la solidaritat personal.

El judici ha esta també una muntanya russa d’audiència i seguiment i interès. Va començar molt amunt i va anar davallant a mesura que passaven els declarant clònics citats per la fiscalia que com a lloros repetien la lliçó i va tornar a pujar en els moments finals. Entremig les declaracions de Trapero, del seu segon i Baena (el coronel que va muntar l’operatiu que després la defensa la qualifica de nyap i professionalment poc encertada) i el encara esperat acarament entre les autoritats policials. Hagués estat realment interessant i potser esclaridor del paper que va fer i que no va fer, l’acció i l’omissió de  cadascú en el l’impacte del primer d’octubre i les seves nefastes  conseqüències.

I el judici també ha portat alguns moment en que els surrealista haguessin fruit i haguessin tret elements per la seva imaginació i creació artística. El policia batejant a una senyora que no pesava dels 40 quilos “mullada” com ‘La tigressa de Badalona’, per la seva fúria va marcar una abans i un després en les declaracions i ves que la senyora tigressa no sigui potser qui va fer que un poli acabés amb un testicle inflamat, o com dèiem fa uns setmanes aquí mateix “I tancant –per ara, perquè ben segur que hi haurà més materials- la declaració publicitària de la setmana. Ja vam tenir un exemple clar de publicitat encoberta quan es va explicar la trampa del “Fairy” –que ha augmentat les vendes exponencialment- la declaració d’un altre policia: "Cridaven de tot, gairebé tot paraules en català. Voltaren i feixistes sí". Ben segur que els manifestants reclamaven tot cridant Voltaren per apaivagar el dolor de les garrotades que el mateix poli els anava subministrant –proporcionadament, això sí- per dissuadir-nos que votéssim.

També hem aprés abans de sortir de casa a mirar-nos al mirall i a més de pentinar-nos veure si sortíem amb “cara de odio” no fos cas que ens imputessin i hem aprés l’extensió del significat de “fill de put”.

Per donar i per vendre.

Estratègies de defensa. Diferents en funció de com es va plantejar la línia argumental, totes però crec que fonamentades i ben argumentades hi ha    coincidència generalitzada de la brillantor en la defensa i en desmuntar les afirmacions de la fiscalia de Xavier Melero, però compte! Xavier Melero va estar brillant però també va desfer amb claredat el discurs de la implementació de la república, i va deixar clar que no era no només un farol sinó, fum, que ens pot agradar més o menys, però fum. Dosi de realisme que ben segur no ha agradat  a molta gent, però impecable des d’un punt de vista jurídic, ni es va arriar la bandera, ni va haver comunicació a les legacions consulars, ni es van desenvolupar les lleis previstes, tothom a casa seva i es va lliurar el poder sense cap resistència a rel del 155..  Real per més que dolgui. I és a partir de la realitat que cal començar a construir. Coincidència en els al·legats finals, les defenses, a banda de demanar l’absolució dels 9 membres del govern i dos activistes socials jutjats, però també demanen la llibertat provisional dels nou d’ells que pateixen el càstig preventiu de la presó. La decisió de la sala també serà una pista per on podria anar la sentència, sense ser definitiu si que fixaria pressupòsits.

I la sentència és evident que també pot marcar el terrenys de joc pel futur. Perquè pot anar implícita en ella fixar límits a les llibertats polítiques i en les capacitat de decisió col·lectiva per vies democràtiques, o la mateixa sentència pot ésser un revulsiu perquè les decisions retornin a la política, que és ,en definitiva d’on no havia d’haver sortit mai el debat. La sentència no resoldrà el problema que ha intentat debatre en el pla jurídic perquè es polític però, diguem-ho clar, ho pot emmerdar molt.

El final del judici i la mateixa sentència, doncs, serà un punt i seguit o, fins i tot un parèntesis, si es vol, perquè l’objectiu final d’una part molt important de la ciutadania de Catalunya continua volent exercir els seu dret a decidir en una consulta sobre la seva sobirania. I això, malgrat la sentència, s’haurà d’afrontar políticament si es vol posar el punt final a aquest conflicte.

Per tant hi ha ara un magnífica oportunitat acabat el judici per tornar al punt d’inici i asseure’s a la negociació imprescindible en política i fugir de la retòrica, aquella que crida a l’èpica republicana més inconsistent però també d’aquella que proclama cops d’estat, traïcions i violències sense cap mena de base amb una enorme capacitat de manipular..

Vist per sentència, sí, però encara hi ha un llarg camí per resoldre el conflicte polític.

Només cal posar-s’hi.