La mare d'Ada Castells

Amb un estil desenfadat, col·loquial i procurant no caure en les aigües del dramatisme i el sentimentalisme, a Mare (La Campana), la periodista i novel·lista Ada Castells ha reconstruït el retrat de la seva mare morta ja fa cinc anys. Ho fa amb tota honestedat: no estalvia retrets, una pila ben alta, però tampoc aquelles virtuts que, com és natural, veuen més els altres que no pas ella. No seria un retrat complet si no fos així. Com sigui, no hi ha ningú tan poca cosa, o tan convencional, que no pugui convertir-se en un personatge de novel·la si la novel·la està ben escrita, com en el cas de Mare, i amb un personatge central de pes: la mare de l’escriptora Ada Castells, que té una personalitat remarcable, però que no és precisament una bona mare, o una mare com la filla voldria. A grans trets, es tracta d’una dona gens tolerant amb el que ella considera falles de les filles i les reprèn d’una forma tan exagerada que els fa mal. Al costat d’aquesta rigidesa sovint es presenta frívola i amb un punt de banalitat i aires de grandesa, si bé en un moment determinat es pot mostrar insospitadament bona persona com quan al final dels seus dies encoratja i acompanya amb paraules serenes i plenes de fe la malalta que comparteix amb ella l’habitació de l’Hospital del Mar.

La relació de la mare amb les tres filles: la narradora i les seves dues germanes més grans, va ser conflictiva. D’altra banda com ho és la que la pròpia escriptora té amb la seva filla i que també es mostra a través de la ficció literària que és Mare amb l’objectiu d’enfocar l’essencial que s’amaga en tota anècdota i així retrobar-se amb la seva mare i alhora amb la mare que és ella mateixa en relació a la filla. I si en un començament a la Sara (nom fictici de l’escriptora), l’empeny a escriure un ‘ara veuràs’, motius no n’hi falten, al final del relat l’agent provocador de l’escriptura de Mare es va convertint en una forma de reconciliació.

Veritat o ficció, el retrobament de l’autora de Mare amb la imatge (allò que projectem sobre els altres) de la seva mare passa per la lectura de les pàgines d’un quadern que la mare ha escrit en els anys que ha passat en una bona residència on segueix exercint el seu paper preferit, el de princesa. D’altra banda és el paper que la constel·lació familiar s’ha encarregat prou d’atorgar-li tot beneficiant-la amb totes les sorts possibles. Trigèmina en una època en què n’hi havia pocs, la Raquel (nom fictici de la mare) va néixer l’any 1925. De les tres germanes trigèmines va ser la que va patir menys els rigors de la Guerra Civil pel fet d’haver estat refugiada a França. Després es va casar amb un ginecòleg de reputació que li va donar una vida regalada. Les nenes no les va pas criar sola: un reguitzell de minyones li feien la feina i ella podia fer el que moltes dones de l’època no podien fer: tenir una casa com un palau, segona residència encara que fos modesta, viatjar, fer-se fer vestits per una modista, comprar joies i lluir-les i ballar la conga quan va ser moda. És clar que com a la bona cristiana protestant que era va col·laborar a fer obres socials el sentit i l’eficàcia de les quals encara perduren.

Les personalitats humanes no són d’una peça i dins les ànimes dels altres no sabem què hi passa. Sabem, això sí i ben clarament, com cadascú experimenta la seva realitat, i més si cou. I segons aquesta realitat viscuda és que l’autora de Mare ha sentit la necessitat espiritual de passar comptes amb la seva mare un cop ella ja no hi és i n’experimenta el buit. La mare, però, ja no pot respondre i el que no es va dir ja no es dirà. És així com l’escriptora ha de crear una nova realitat tant per al dol com per a la memòria amb els retalls que li queden de la seva mare: les pàgines escrites per la mare en els últims temps i els seus propis records de filla dolguda, una cosa i l’altra no sempre coincidents, és clar.

I és que tot és veritat i tot és ficció. Perquè veritat indiscutible és tot el que sentim de forma íntima i ficció el que imaginem que senten els altres. Qui són de debò els altres no ho sabem. Però tampoc tampoc no ens sabem a nosaltres mateixos quan ens projectem una autoimatge feta a mida. Al nu qui és capaç de veure’s sobretot quan, negres com el carbó, ens assalten les pròpies ombres...

Potser per aquesta raó alguns escrivim amb una intenció que cal veure noble: raonar escrivint per comprendre alguna cosa dels envitricolls de la pròpia naturalesa, així com la dificultat de les relacions humanes. Així, en comprendre’ns una mica, poder arribar a reconciliar-nos amb la vida (aquesta incògnita: per què som aquí?) i, com en el cas de Mare, d’Ada Castells, reconciliar-nos amb la mare encara que en el cor s’hagi percebut com una mare absent i alhora present en el que no es voldria, o una mare intolerable, insofrible, insuportable, difícil, poca-solta o, simplement, un nyap. La mare Raquel, inconscient o alterosa, no ha demanat mai perdó a la filla per les seves insuficiències. Però la filla Sara, conscient dels seus límits, ho farà: demanarà perdó a la filla cada vegada que sigui necessari, i serà moltes vegades.