Contra la mediocritat, educació tradicional?

De l’última convocatòria de les proves d’accés a la universitat -la selectivitat de tota la vida- en quedarà la imatge de dos alumnes d’un mateix  institut de Cervera ocupant les primeres posicions del podi. L’IES Antoni Torroja ha aconseguit uns resultats envejables, no només per la qualificació dels seus primeres espases, sinó per haver aconseguit que aprovessin tots els alumnes que es presentaven a les proves i que eren tots els qui havien cursat segon de batxillerat. Quan se’ls pregunta als responsables pedagògics pel secret del seu èxit no tenen cap problema en assenyalar l’educació tradicional, sense complexos.

És que l’educació tradicional funciona, clar que sí, no s’arriba a ser tradicional sense acumular mèrits durant dècades i dècades. Però sobretot el que funciona és el sentit de l’exigència, la rigorositat, la recerca de l’excel·lència. Es pot ser tradicional de moltes maneres i es pot ser innovador també de moltes maneres. Aquestes maneres són idèntiques en un paradigma i en l’altre i es classifiquen en eficaces i ineficaces o, planerament, en bones i dolentes.

No qualsevol educació tradicional, pel fet d’etiquetar-se així, obtindrà millors resultats. Cal un nivell d’exigència adequat envers els alumnes però també envers el professorat, cal un acompanyament, unes xarxes de suport i una funció tutorial que estigui a l’alçada. En contextos com l’esport o els ensenyaments musicals d’un cert nivell l’educació tradicional gaudeix d’un respecte indiscutible. A ningú se li acut fer el quart curs de piano per descobriment o en dinàmiques de grup. I als joves esportistes se’ls demana rendiment i esforç personal i no pas assoliments competencials. I tot i així, distingim entre bons entrenadors i mals entrenadors, bons mestres de piano i mals mestres de piano.

En canvi, massa sovint, ens enlluerna la metodologia i fem passar qualsevol innovació per bona, pel simple fet de ser novedosa. Gairebé mai els estudis sobre propostes innovadores s’acompanyen de taules de dades fredes sobre la seva incidència en els resultats educatius. Valorem el gaudi que ha representat aquella activitat, l’intercanvi, l’ús de les noves tecnologies, donant per entès que el rendiment vindrà per si sol, com a conseqüència inevitable. I no és així.

Ara, algun gurú d’aquests que saben de tot, acusa l’examen, la prova, l’evidència. Xavier Sala i Martín -que no destaca per les seves aportacions en educació- ha comparat l’examen de selectivitat amb recitar un vers de Nadal. Comparació estúpida i que ridiculitza injustament l’esforç de nois i noies de tot Catalunya que potser li passarien la mà per la cara en llengua catalana o en història de la filosofia o en química. Es poden dir moltes coses de les proves d’accés a la universitat, però afirmar que són primordialment memorístiques és no saber de què va la història o ser un addicte irreflexiu al Twitter.

L’ideal estaria en compartir el millor dels dos paradigmes. L’exigència, el rigor i la recerca de l’excel·lència de l’escola tradicional no s’ha de perdre pel fet d’entrar en dinàmiques més innovadores, més col·laboratives o més tecnològiques. En definitiva, no perdre de vista els objectius, ser saludablement ambiciosos, transmetre passió pel coneixement, fomentar un esperit crític i tractar d’assolir la millor versió de cada jove que entra a les nostres aules. Són coses que no depenen de ser més o menys tradicional o innovador, sinó de la qualitat professional i personal.