L'enèsima trampa

No he pogut evitar recordar la imatge d’un Artur Mas exultant en la seva darrera nit electoral, quan ens va fer creure que teníem la independència a tocar dient que els partidaris de marxar d’Espanya superàvem el 50% a base de sumar els que ja volíem agafar la porta amb els que defensaven preguntar si es volia agafar la sortida. Les sumes, segons com es fan, ja ho tenen això. Fan confondre autodeterminació amb independència, descompte amb rebaixa o si m’apureu, parenostres i cigrons.

N’acabem de viure un altre exemple. El CIS fa una enquesta per saber quin és el govern que preferim per aquest estat de les nostres penes i treballs. Però fa una petita malifeta que li permet deixar content a qui li paga el sou en aquest moment, és a dir al PSOE que, de moment, governa gràcies a una moció de censura. La trampeta consisteix en fer preguntes desiguals, fraccionant aquella que pot resultar perillosa.

Gràcies a això, el possible govern del PSOE en solitari i amb suport extern no especificat, s’endú el peix al cove amb un 20,2%. Perquè l‘opció del PSOE governant en coalició amb Unidas Podemos i amb suport extern, apareix dividida en dos. Una que posa en mans dels independentistes aquest suport (10,6%) i una altra que ho fa amb els no independentistes (15,8%). I si les matemàtiques no fallen, la suma d’aquests percentatges dona un 26,4%, clarament guanyador en el rànquing de desitjos dels enquestats.

Però la cosa té més calat. Perquè aleshores, l’opció d’un govern de coalició entre PSOE i Ciutadans, passa al segon lloc, tota vegada que els enquestats li donen un 16,1% que supera les “opcions partides”. I això, ben publicitat, pot fer força pupa entre els ciutadans de lectura ràpida i els prescriptors televisius cridaners.

Hi ha, però, una nota positiva. La tan esbombada coalició de dretes (PP, Ciutadans i Vox) que alguns veien com a possible govern, treu en aquesta enquesta un 10,1% que, al marge de necessitar suports externs impensables, la fa clarament perdedora i deixa al partit d’Albert Rivera en una situació força incòmoda.

Amb tot això, però, el que estan aconseguint és que creixi la sensació de necessitat d’unes noves eleccions en comptes de forçar-los a entendre’s. Tot impulsat des dels propis partits polítics, no ens enganyem. Com aquell nen que, jugant a l’oca, està a tres caselles de la final i, en sortir-li un dos, diu que no val, que ha tirat malament i que ha de tornar a llençar el dau.

Navegar amb bona mar està a l’abast de tothom. A més, els passatgers estan més pendents de prendre el sol i gaudir de la brisa que del funcionament del vaixell. És quan les ones fan la guitza quan es nota si tenim o no un bon capità i una tripulació eficient. Perquè aleshores els passatgers son conscients de la seva fragilitat, dels perills que corren i de la perícia o incompetència del comandament. I ara, no ens enganyem, hi ha mar de fons a molts nivells del funcionament de la societat. Cal recordar la precarietat laboral, la conflictivitat social derivada de la immigració o la discriminació sexual, la inseguretat ciutadana, etc...?

El passatge reclama –de moment per passiva- que els comandaments afrontin aviat aquests problemes amb un govern sòlid. Si més no, prou sòlid per la via del pacte o l’acord, com per oferir garanties d’una mínima eficàcia. El que no s’hauria d’intentar, per la via de “cuinar” enquestes com la que avui comento, és transferir la culpa de tot plegat a una ciutadania que està començant a veure que l’opció d’unes cinquenes eleccions en quatre anys és cada dia més propera. Com solia passar amb aquell pare o professor intransigent de la nostra joventut. Si no feies el que ell volia, t’obligava a repetir la feina o els deures fins aconseguir-ho però sense modificar els seus plantejaments. Com si fos posseïdor de la veritat absoluta i els demès, una colla d’ineptes.

Volem un bon govern, no el govern que ells volen.