L'Aurora, llum primera

Auroras (Huerga&Fierro editores), és el sisè llibre de poemes sortit de l’obrador íntim de Mariana Colomer (Barcelona, 1962). Dividit en dues parts, Auroras està constituït per dues cinquantenes d’haiku, aquesta forma poètica breu pròpia de la literatura japonesa, si bé pel seu conreu arreu del món ja ha esdevingut una forma poètica d’estima universal.

Els haiku que integren el poemari Auroras, de Mariana Colomer, es podrien considerar haiku de factura clàssica tot i que són perfectament contemporanis, ja que estan escrits en els nostres dies presents, així com el seu contingut no deixa d’emmotllar-se dins la tradició clàssica japonesa. Haiku clàssics perquè, com els tradicionals, aquestes poemes minimals se situen en un temps intemporal. D’aquí a vint, o cinquanta anys, aquests haiku podran ser llegits com acabats d’escriure en la seva pura expressió de l’experiència directa.  

Aquests haiku de Mariana Colomer expressen la contemplació de la natura i els seus fenòmens, la seva incandescència, però sobretot expressen el respir espiritual de la naturalesa, inclosa la criatura humana. És així com Mariana Colomer, sota una forma poètica ben diferent respecte dels seus llibres anteriors, mostra amb transparència d’ànima i amb concisió verbal el que cal considerar experiències místiques.

La figura de l’aurora que dona títol al conjunt de poemes recollits a Auroras remet a l’esclat de la primera llum del dia enmig de la fosca de la nit. Una imatge de l’ànima en la seva recerca d’ella mateixa en tota la seva majestat, que és divina. Així l’Aurora, la figura celeste dels dits de rosa que apareix en forma de deessa a l’Odissea, en el poemari de Mariana Colomer és constitueix en l’expressió de la llum (o la il·luminació) que revela el real de la vida i allò que som al nu, sense ornaments o màscares, i que, no obstant això, tant ens costa de veure. Vet aquí un haiku que mostra aquesta revelació del real: Lluvia de hojas./ Aprende, corazón,/ a despojar-te. O aquest altre: Bajo la lluvia/ la tierra tan fragante./ Soy gota única.

Però també hi ha els haiku que amb els versos curts i les síl·labes preceptives de la mètrica japonesa, l’autora mostra, encapsulada en una imatge il·lustrativa, el nostre món d’imaginari bíblic, occidental: Ángel caído,/ haces ver que no existes./ Tu mayor logro. I aquest altre d’esperit franciscà: Mi gato yace/ bajo un árbol celeste./ Pequeño hermano.

Llegint Auroras, gaudint d’aquests poemes que tan bé expressen l’instant present, i precisament per aquesta raó els fa intemporals, fa bo de recordar un precedent, en aquest cas provinent del camp de la filosofia, respecte de la figura de l’aurora com a fenomen de la naturalesa que ho és també de la naturalesa espiritual humana. Es tracta del llibre De la Aurora, de la pensadora María Zambrano. En un paràgraf de les seves reflexions, que en tantes ocasions l’autora escriu de forma poètica, diu Zambrano:  En el ser humano, como se sabe, anda la luz escondida en las tinieblas, siendo ella, la luz, lo inicial. La llum del coneixement del que era, és i serà, és a dir: el que és. Llum primera que, tancant el cercle, és també la llum última. En la seva recerca del que és real, tot travessant les tenebres del misteri l’ànima es reconeix en la llum que, en el cas de Mariana Colomer, pren la figura del Tu diví en la persona del Fill: Tu, Pan i Vino,/ a los labios te ofreces./ El Cielo en mi.

És així com en actitud receptiva a l’aurora, a totes les formes de l’aurora, la percepció del que és real es fa present a qualsevol hora del dia, com en aquest haiku: El cielo en alas./ Prodigio en el crepúsculo./ Mujer planchando. Aquesta llum genèsica, auroral, sempre en estat naixent, llum com la del primer dia, aquesta llum que s’encarna en l’alba, en el migdia o en el capvespre, pren, com la llum pentecostal, la dona que planxa i la fa una amb la llum. Una dona de llum. Això és la mística: aquest instant de ser carn i llum alhora, cel i terra en plenitud. Aquesta és la poètica que amara els haiku reunits a Auroras, de Mariana Colomer.