El darrer graó

Espanta, i molt, veure i sentir com una massa enfervorida de ciutadans de Greenville, a Carolina del Nord, respon a un discurs del president Trump amb crits de “torna-la a casa seva” referint-se a una congressista demòcrata, Ilhan Omar, nascuda a Somàlia el 1981, emigrada als EEUU el 1995, ciutadana americana de ple dret des del 2000 i, des de 2016, congressista per Minnesota i pel partit demòcrata. Ella i tres companyes seves - Alexandria Ocasio-Cortez, Ayanna Pressley y Rashida Tlaib han estat triades per Trump i el seu equip d’assessors, com a cap de turc per permetre als seus seguidors eixelebrats i supremacistes, treure tot l’odi acumulat aneu a saber contra què. Però el cas d’ Ilhan és una mica especial. En la darrera campanya electoral ja fou objecte de “especial atenció” per part dels republicans de Trump, que l’acusaven falsament d’haver estat casada amb el seu propi germà i en situació de bigàmia.

Espanta per dues raons. La primera perquè, si acusacions i respostes populars com aquestes es produeixen ara que encara estan en “precampanya de la precampanya” per les eleccions nord-americanes de l’any vinent (com passa el temps, oi?), què no podrem arribar a sentir quan aquelles arribin? I la segona perquè, si això passa als EEUU, és més que probable que la nostra ultradreta –i no sols la de l’estat espanyol- es mimetitzi amb la “secta” de Donald Trump i importi aquests comportaments. Que els EEUU en això d’exportar comportaments socials son graduats “cum laude”. O encara veieu algú, al marge dels polítics i els capellans, que segueixi encaixant la mà a la manera tradicional, és a dir, mostrant la seva buidor i oferint-la al interlocutor per encaixar-hi la seva? Jo estic envoltat de gent que aixeca el braç amenaçant (atureu el gest en aquest moment i ho veureu) per després xocar la seva mà amb la de l’interlocutor. O fins i tot el seu puny tancat en els ambients menys “selectes”. I cap dels dos sembla mantenir la idea inicial d’harmonia i distensió de l’encaixada tradicional. Potser per això en castellà ho van traduir per “choca esos cinco”, substituint el “dame la mano”.

És això el que realment volem? Convertir les nostres campanyes electorals en aquell pou de “fake news” i arguments forçats que permet als ressentits treure l’enveja, odi, rancúnia -o el que sigui- cap al contrincant tot cridant amenaçadorament: “que les tornin a casa”?

Lamento constatar que aquest sembla l’escenari que agradaria a algunes de les nostres forces polítiques, socials i fins i tot econòmiques.

Potser perquè, el dia que tothom estigui radicalitzat i convençut, les eleccions esdevindran un tràmit absolutament previsible. Com quan el Reial Madrid derrotava al Barça per un penal inexistent xiulat per un àrbitre sospitós. Algú era capaç de fer un anàlisi fred i racional del partit?

En Trump té, però, una avantatge. Diu les coses a la cara i de forma barroera. I això permet veure’l venir. Altra cosa és que puguis, puguem, fer alguna cosa per aturar-lo tenint com té, de moment, una massa de votants aparentment fidel i entregada.

Aquí, la malura sembla que encara no ha esdevingut epidèmia. Que encara s`hi pot fer alguna cosa que ens impedeixi pujar aquest darrer graó que obri la porta a una nova edat de pedra. O volem una massa enfervorida cridant contra el contrincant i reclamant a crits un 155 millorat i ampliat pels catalans, la foguera per adúlters i avortistes o la pena de mort pels violadors?

Però aquesta acció “curativa” que reclamo, no crec que pugui sortir de la rivalitat. De l’enfrontament entre dirigents, programes o solucions. Tampoc de la debilitat de governs minoritaris entestats en ser-ho, sabedors que la seva debilitat és menor que la del contrincant i que això li dóna una certa força momentània. Jo crec que ha de venir de la unitat de tots els que volen buscar-hi una solució.

Però que, hores d’ara, supediten l’acord a tenir prèviament la solució. A posar el carro de la solució al davant dels bous que han de tirar de la societat.

Em pregunto per què no es pot investir Sánchez i començar a fiscalitzar-lo l’endemà? Realment és millor seguir marejant la perdiu i tornar a les urnes mentre els altres, els Trump interessats en el caos, fan tot el possible perquè pugem el darrer graó?