Massa contaminació?

Europa sembla que ens ha agafat de cap d’esquila. Segons ells, ja fa massa anys que els fem passar amb passeres en el tema de la contaminació atmosfèrica, incomplint els acords que en el seu moment vàrem signar. I ara, esgotada la paciència, sembla decidida a dur-nos als tribunals perquè ens posin una multa d’aquelles que fan pupa.

Però el que sorprèn de tot això, és que la culpa no és de tots els ibèrics que seguim esperant que els nostres polítics facin governs (en plural). Pel que diuen, el pecat col·lectiu el generen dos peixos grossos i un masover. Les ciutats de Madrid i Barcelona i la zona del Vallès-Baix Llobregat, aquesta potser per allò tan comú ara de fer veure que Catalunya té culpa afegida.

Tot sembla indicar que el pecat el fan aquests, però la penitència l’haurem de pagar entre tots, inclosos aquells que formem part d’aquest territori buit (em resisteixo a parlar de l’Espanya buida. Per alguna cosa hi ha els latifundis) i que veiem i veurem els nostres drets restringits en nom d’una solidaritat mal entesa que premia als infractors. O potser els que no estem a la zona 2 del transport integrat hem notat alguna rebaixa mentre a ells els integraven a la zona 1 per afavorir, deien, el transport públic?

Ara, si realment es fa efectiva l’amenaça d’una mena de “taxa turística” que haurem de pagar els “provincians” quan baixem “a la capital”, nosaltres serem qui finançarem les millores del metro i demés formes de transport “capital” mentre l’autobús que passa dos cops al dia pel poble, seguirà envellint i veient els contenidors de tercer o quart reciclatge dels nostres pobles, que un dia potser foren estrenats a Barcelona.

I no tingueu la gosadia de criticar aquesta més que evident preeminència de la gran ciutat damunt dels pobles de la resta del territori. Urbanísticament, estem en una era que recorda, i molt, l’absolutisme de les monarquies. Només cal aplicar-hi aquella frase del rei sol (L’etat c’est moi) que exigia tot el poder i que tothom ballés al so que ell marcava. I veure com un embús a Sants del “modern” AVE obre els telenotícies, mentre els retards crònics dels nostres regionals solen quedar reduïts a una menció rutinària (“els problemes habituals”) als butlletins de les emissores “de notícies”.

Però, tornem a la contaminació. Un cop constatat el paral·lelisme que permet fer l’analogia, no té massa sentit seguir furgant la ferida. Europa s’ha indignat, pel que sembla, quan el nou govern de Madrid ha anunciat que es volia carregar la iniciativa “Madrid Centro” que, tot i no ser per tirar coets, intentava fer alguna cosa en benefici del medi ambient. Perquè no oblidem que ara tot el mal ve del Diesel i dels cotxes vells. Aquells que compren les classes mitjana i baixa i que solen transportar gent del territori buit. Pel que sembla, els creuers i els vols transoceànics funcionen amb aigua de colònia i gasten com un encenedor. Per tant, penalitzem aquells vehicles. Apartem-los per deixar pas als vehicles elèctrics (que ningú sap on s’endollaran massivament), de gas (bombones ambulants que esperem segures), o de gama alta amb combustibles tecnològics i cars.

Seguim amb la cançoneta de sempre. Tota la càrrega als humils. Als poderosos, ni tocar-los. Encara gràcies que l’empresa de Florentino Perez es dignés fer el dipòsit Castor. O que Autopistes hagi mantingut la concessió tots aquests anys. O que les grans empreses i bancs facin reduccions de plantilla com qui fa dissabte a la cuina. Si això genera contaminació, estrès o desigualtat social, no ens queixem.

Ells ho fan tot a fi de bé. Fins i tot anar de vacances sense haver format govern, deixant-nos amb l’ai al cor d’unes futures eleccions i, encara més greu, d’un futur govern de coalició (o com decideixin dir-li) pel que reconeixen no estar preparats. A ells, ni tocar-los. I si la negociació no ha anat bé, ni pensar de canviar-los. Ja n’aprendran.... carregant-ho a les nostres espatlles, és clar.