Un referent de la política vilanovina

Agost ens porta la Festa Major però també una mala notícia, la mort de Jaume Casanovas que va ser per diverses generacions un referent en la política municipal i també el referent més notable del socialisme al territori durant molts anys.

Quan desapareix algun dels referents que han conformat la teva formació com  ciutadà actiu i compromès amb la teva ciutat durat un temps a través de la política sents que també es perd una part de la història viva del teu imaginari.

Aquest dies hi ha moltes persones que evoquen i evocaran des dels seus espais de record la figura del Jaume Casanovas, figura que, com la dels molts altres líders, té diverses visions i té també diverses maneres d’abordar la seva tasca com a polític. No serà però que, ben segur, quan hagin passat encara uns anys, es podrà agafar una perspectiva més llarga i potser menys emotiva per analitzar l‘enorme figura de Jaume Casanovas, que sens dubte és ja una de les personalitats vilanovines més rellevants dels darrers cent anys a la ciutat.

Persona de referència en la clandestinitat política vilanovina durant el franquisme.

Persona clau en la transició democràtica.

Persona fonamental en la creació del nou municipalisme català que va haver de reinventar-se després del franquisme.

Persona imprescindible en la conformació global de la ciutat contemporània.

La ciutat amb les seves virtuts i també amb alguns dels seus dèficits són en bona part la plasmació fel projecte que Casanovas tenia pensat per la ciutat i que amb l’aportació peculiar de cadascun dels seus col·laboradors i fins i tot dels seus antagonistes s’ha anat conformant.

A l’any 2001 el desaparegut Diari de Vilanova va organitzar un seguit de xerrades en que es convidava a les persones que havien estat alcaldes en la democràcia que fessin una mica de recorregut per la seva biografia política. Em va tocar fer-ho el febrer del 2001.

D’aquella intervenció en recullo alguns fragment que avui em son especialment presents

És en aquesta època final  dels seixanta i fruit dels viatges a Barcelona que entro a formar part del nucli de viatgers, estudiants i joves que comencen a treballar, format a l’entorn del Jaume Casanovas. De fet el coneixia i com és natural en determinat cercles era coneguda, no la seva militància concreta però si la seva trajectòria opositora. D’aquí a entrar al MSC només era qüestió de temps. Temps de conspiració, dels primers actes subversius, temps dels primers aprenentatges polítics seriosos i també els primers documents propis gràcies a la confiança dipositada, també temps de profundes decepcions politico-personals.

Quan vaig entrar al PSC vaig tenir una bona rebuda i acolliment. Potser és que aquella frase de Jaume Casanovas quan ens proposa ajuntar-nos al seu projecte a la ciutat “d’incorporar la marginalitat o una certa punta d’originalitat”

Voldria fer un merescut reconeixement a Jaume Casanovas, -mestre de tota una generació de polítics- vaig compartir govern, vaig aprendre a fer política i al debat real sobre els problemes de la ciutat i em sento corresponsable d’errors i encerts en el grau que em pertoca d’aquela època”.

Com ja hem dit serà d’aquí uns anys que es podrà analitzar la gran feina feta pel Jaume Casanovas a la ciutat. Es podrà analitzar les causes, les raons i arguments que van portar a fer determinades polítiques i no unes altres. Serà també temps d’analitzar les profundes conviccions de progrés social que tenia Casanovas i la seva indestructible honestedat en la vida política que va marcar la seva actuació.

A vegades la política apropa i a vegades la política allunya. I aquest és el cas, hi he tingut desencontres. I si en els darrers temps, o anys vaig tenir una certa distància en els plantejaments que feia Casanovas això no omet que consideri que la seva  tasca i llegat és enorme i la seva tasca polítics més que rellevant. La discrepància no és, almenys per mi, un motiu per no reconèixer la feina, l’extraordinària feina feta per companys però també pels adversaris polítics.

I d’aquesta feina personalment voldria destacar tres elements que al meu entendre defineixen una part de la figura política de Jaume Casanovas:

La seva capacitat de liderar, un lideratge fort potser en alguns moments personalista, per amb la capacitat de projectar i conformar equips que li fessin costat en la reflexió i en el debat. Malgrat es construeixin equips moltes vegades el lideratge també s‘expressa en el moment de prendre decisions en solitud després d’escoltar i en aquest sentit el Jaume prenia decisions i tirava endavant, si calia fer girs es feien però si l‘objectiu era un la feina s‘adreçava amb força i tossuderia  a complir-lo.

Un segon element és el de la seva capacitat i voluntat d’eixamplar el projecte socialista a la ciutat. Va saber llegir extraordinàriament bé que un projecte guanyador és un projecte que trenca les costures massa vegades encotillades del partit polític. Sense menystenir en absolut el partit, va ser saber eixamplar la base del seu  projecte per Vilanova –ara d’això se’n parla molt- va saber incorporar persones provinents de diverses sectors ideològics dintre del progressisme per bastir equips diversos amb la voluntat de que les seves candidatures fossin el màxim de representatives i inserides a l’associacionisme i en la societat vilanovina que ell coneixia prou bé. Això a voltes li comportava algunes crítiques internes, les respectava però sempre va procurar trobar transversalitat i fer equips d’ampli consens amb, això sí, una visió d’una esquerra moderna, oberta i gens dogmàtica.

I la tercera virtut política –la llista seria llarga i ja hi haurà moment per fer-la- és la seva visió de la ciutat i del territori. Va saber plantejar un projecte de ciutat, ambiciós, amb una clara voluntat de projectar-se cap el futur, i així iniciatives com la dels planejament urbanístics, la promoció industrial de la ciutat són aspectes que molt reflexionats va voler portar a la pràctica, alguns, la majoria,  amb èxit, altres es van quedar pel camí. Però Casanovas va ser qui va assentar les bases de la ciutat que avui tenim. Projectant però també reflexionant sobre el futur. I va tenir sens dubte una visió de territori amb  voluntat de compartir idees i territoris. La seva empremta positiva al Pacte del Penedès que donaria pas a la Mancomunitat del Penedès-Garraf, la portada d’aigua d’Abrera -es va resoldre l‘endèmic problema de Vilanova que tant va perjudicar a  la ciutat- són dos exemples de que tenia clar quin era el seu territori i el territori que havia d’actuar conjuntament.

I hauria altres elements destacats de la seva personalitat política ja hem llegit algunes gloses i en seguirem llegint.

Una personalitat forta, un lideratge precís amb l’objectiu de treballar contra la desigualtat social, contra la injustícia i fer un treball que ajudés el País. País que va servir des d’un catalanisme obert, des d’un federalisme de convicció i ho va fer des de la lleialtat i la fidelitat als les idees socialistes. Així ho va creure i així ho va treballar amb la coherència i honestedat que l’ha distingit.

Gràcies per tot, per la teva enorme feina i també pel mestratge polític que va exercir sobre molts de nosaltres que hem intentats seguir, a la nostra manera,la teva petjada amb més o menys encert.

Gràcies.