Falta un mes

Miro al calendari amb una certa preocupació. Estem a quatre setmanes de l’onze de setembre i, com diria la meva àvia, el més calent és a l’aigüera. Els partits i les institucions civils que, des de fa una pila d’anys anaven de bracet en la celebració de la nostra derrota més sonada com a forma de reivindicació d’un futur millor pel nostre poble, evidencien un dia sí i l’altre també, les seves discrepàncies. Tot sembla indicar que, enguany, aquella festa d’unitat que, durant els darrers anys havia mostrat fins i tot la capacitat d’incorporar un cert component lúdic i simbòlic a la reivindicació, passarà a ser una evidència palmària de la nostra divisió interna, finalment aflorada a la llum. Una divisió que inclou, lamentablement, l’explicitació de discrepàncies de fons entre les entitats civils i els partits polítics, amb el veto més o menys contundent de l’ANC a la presència de partits polítics en el si de la “seva” manifestació.

L’any passat, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja sabíem la ubicació, l’escenificació i fins i tot el ritual de l’acte amb què reivindicaríem la nostra voluntat de ser un poble lliure, independent i pacífic. Només ens quedava saber si amb aquella nova versió de la Diada, batríem el rècord de participació de la ciutadania i quina repercussió tindria en els mitjans de comunicació internacionals la nostra tossuda voluntat de mostrar-nos com un sol poble.

Enguany, per contra, encara no sabem si hi haurà una manifestació reivindicativa, festiva o mig pensionista. Si ens manifestarem units o si cadascú anirà pel seu costat, fent la seva costellada particular. Fins i tot molts temem que la tradicional manifestació “espanyolista” que solia intentar fer un cert contrapès a la nostra esplèndida Diada, agafi enguany una major volada que els mitjans de Madrid s’encarreguin de magnificar. Que les tres bessones de la dreta (PP, C’s i Vox) decideixin sortir al carrer a buscar alguna reacció irada que els ajudi en el seu camí per mostrar-se com alternativa al suposat poder , cada cop més qüestionat, de les forces d’esquerra.

Naturalment, cal esperar un programa d’actes institucional. Però a ningú escapa que el seu impacte serà molt menor si els partits catalans que fins ara anaven junts, opten finalment per la dispersió i converteixen, per posar un exemple, l’ofrena de flors a Rafael de Casanova, en una successió de rodes de premsa improvisades que intentin justificar la seva decisió final tot passant les culpes al fins ara amic i company però enguany, rival. Cordial, però rival.

Però no és aquesta l’única preocupació que ens aporta el calendari. A dos mesos vista, ens amenaça la data de dissolució de les Cortes Generales de Madrid si no s’aconsegueix una votació d’investidura que doni llum verda a un govern que, presumiblement, hauria de ser del PSOE i amb la formula (coalició, suport extern programàtic, suport puntual negociable o tomba oberta minoritària amb suport o abstenció, únicament d’investidura) que tots plegats facin possible. Una situació que, de no resoldre’s, ens duria a un període preelectoral de clara inestabilitat, crispació i demagògia per part del partit que ara per ara manté les regnes del govern, recordem que gràcies a una moció de censura filla de la sortida per bambolines d’un govern del PP que no es va veure amb cor de tirar endavant una situació minoritària com la que estem patint ara.

Tenim doncs al davant, una colla de situacions concomitants i paradoxals. Aquells que prediquen l’acord, el consens, el pacte i la transacció, ni acorden, ni consensuen, ni pacten ni tant sols transaccionen. Es limiten, des d’unes vacances suposadament merescudes i ostentosament remunerades, a acusar l’altre o els altres de ser els responsables del desgavell cada cop més evident i angoixant que ens envolta. Com si s’haguessin posat d’acord per fotre’ns enlaire les vacances i la tornada a la feina. Perquè, en el fons, sigui quin sigui el desenllaç de tot plegat, tinguem clara una cosa. Si el vent no acaba bufant-los a favor, la culpa, allò tan negre que ningú entoma, serà nostra. De la ciutadania. Per votar el que vota, pensar el que pensa i fer el que fa. Ja ho deia en Pitarra: “Qui en té la culpa? El manxaire”.