Quadern d’estiu

Setembre històricament ha estat temps de segones oportunitats. Que ho expliquin els estudiants d’abans, -ara ha canviat força sortosament el sistema d’avaluació-  que es passaven bona part de l’estiu fent colzes damunt la taula estudiant allò que els havia quedat penjat en els exàmens de juny, havien de fer la feina que no havien fet en nou mesos en dos. Quina feinada!. És també en l’inici de curs la possibilitat de recuperar element de l’antic, donar segones oportunitats a moltes coses.

Tot i que és un argument suat i recurrent la investidura espanyola ha suspès al juny i li caldrà anar a l’examen de setembre per veure si durant l’estiu s’ha fet feina i recupera i s’aprova o senzillament s’ha seguit perdent el temps i definitivament suspèn i, apa, al novembre ens esperen les urnes.

Ja ens agrada votar, ja, però fetes les eleccions també ens agrada que els que han obtingut la major confiança facin la seva feina, és posin d’acord en un programa de govern i fins i tot pactin els noms de qui seran els càrrec que executaran el programa. I negociïn també a fons i pactin els desacords i es posin a governar que és el que cal i necessita el país i en el fons per això els votem.

I és veritat que mirar-s’ho des de fora, des de la barrera és molt fàcil, criticar és encara més fàcil i dir el que caldria fer és gratis. Ja se sap que tothom porta a la seva ànima, un entrenador esportiu, un alcalde o alcaldessa i la vareta màgica per resoldre tots els problemes.

I la realitat és que el pactes no són ni fàcils ni un camí de roses si no vols, clar, fer efectiva aquella dita d’un històric regidor socialista vilanoví de que “els pactes es fan per trencar-se”.

I és que en els pactes hi juguen molts factors des de la sintonia entre els principal protagonistes fins a que cal pactar i escollir molt bé els equips que es posen a negociar, equips capaços de treballar amb empatia.

La simpatia que es puguin tenir entre els líders és bàsica però no hauria de ser determinant a l’hora de pactar perquè ja se sap que un bon pacte és aquell que no deixa a ningú satisfet el cent per cent. Ja saps d’antuvi que en un pacte hi ha renúncies i que per tant comencen amb la proposta de màxims i sabent on pots cedir i on t’hauràs de mantenir inflexible.     

La part més forta (vots, escons, presència) creiem que cal que actuï amb humilitat i generositat, és la part que pot cedir més i la part minoritària del pacte i la negociació cal que tingui clar que tot i essent imprescindibles per l’acord ha de ser conscient de la seva pròpia força i també de la seva debilitat. Del contrari uns i altres s’encastellaran en posicions i en temes a vegades molt menors però que serviran d’excusa per estirar de la corda cap a la teva banda i ja se sap que si s’estira molt tot acaba petant i anar-se’n tot a fer punyetes.

Ja ho hem vist no fa pas gaire entre PSOE i Unidas Podemos.

Per comptes de pactar Pedro i Pablo (Pablo i Pedro) han escrit una novel·la, mala novel·la d’intriga i potser acabarà essent de terror.

Un thriller psicològic de desgast del contrari. Desqualificacions amunt i avall,  desavinences fetes públiques ignorant allò de que la roba bruta es renta a casa.

Pedro Sánchez creient que en 122 diputats es poden fer miracles i no és així i Iglesias amb forces menys tampoc pot condicionar tot el que voldria i li agradaria... i així anem fent una cop més les esquerres es barallen, trenquen les parelles i obrint pas a unes hipotètiques eleccions que encara que les enquestes diuen que tornarien a guanyar, el resultat seria el mateix en la correlació de forces. Però ja ho hem sentit moltes vegades les eleccions les carrega el diable.

I ja vam veure el que va passar en la segona volta altre cop Sánchez és derrotat, és cert que amb l’abstenció aquest cop de més forces polítiques, però aquestes abstencions no han impedit que hi hagi més vots contraris a la investidura que favorable. Era de preveure però sempre hi havia l’esperança que deixessin a banda tant personalisme i clavats en una taula no s‘aixequessin fins a arribar a un acords.

I és evident que acords moltes vegades vol dir renuncia en part. Aquí ningú volia renunciar a res.

Competició per veure qui la deia més grossa per impressionar el personal.

Escenificació directa del desencontre per major divertiment de la dreta.

Retrets i males paraules i mirades d’aquelles que maten.

Silencis sorpresius, dialèctica inútil.

Personalisme exagerat?

Tacticisme calculat?

Incapacitat d’arribar a acords?

Tot plegat decep a una bona part de l’electoral que el 28 d’abril va votar en clau d’aturar un possible pacte de les dretes (que no tindrien cap dubte ni problema per pactar) amb una VOX que semblava que entraria amb més força del que després ho ha fet.

Que pensa ara tota aquesta gent (que és molta i diversa) que van donar el vot i la confiança perquè un possible govern d’esquerres prosperés i donés un gir en matèria social i en matèria territorial cap a posicions més justes i, de més cohesió i equilibri de la societat.

I el setembre està a la cantonada i el més calent és a l’aigüera. Aparentment el PSOE ha congelat qualsevol negociació, internament però els seus dirigents  van llençant el missatges de que l’únic possible de cara al futur, almenys en aquesta legislatura, és el conegut com pacte a la “portuguesa”, un pacte de govern, de programa i suport extern al Parlament. Aquesta posició pel que anem llegint també la sostindrien alguns del socis d’UP potser amb la voluntat de no tenir més desgast entrant en un govern i havent de prendre decisions a vegades contradictòries amb el que s’ha anat dient i per altra banda les enquestes, -les internes dels partits també ho diuen- no els són massa favorables i els profetitza una altre davallada i l’ irrupció, del seu antic dirigent, Iñigo Errejón en el panorama lectoral encara els podria perjudicar una mica  més.

Tot plegat molt embolicat caldrà “finezza” per desembolicar la troca que avui és el pacte per la governabilitat de l’estat.

A l’estiu a les llibreries hi ha una quantitat impressionant de “quaderns” d’estiu, bona part del professorat els recomana per fer un treball recordatori i per mantenir determinats hàbits de feina, alguns d’aquest quaderns s‘anuncien dient que serveix per repassar el que ha aprés durant el curs.

Doncs apa! Pedro i Pablo, PSOE i UP, agafeu uns quaderns d’estiu, busqueu l’apartat dels pactes, la secció d’empatia i comenceu a treballar.

Setembre dóna una segona i potser última oportunitat d’arribar a fer un govern de coalició, de cooperació, d’acord programàtic del que vulgueu però govern i que es posi en marxa.

Suspendre el setembre és repetir –ha sigut durant molts anys- curs i el repetir en política és un fracàs sens dubte, no s’ha progressat adequadament, s’ha treballat poc, s’han perdut oportunitat i tothom ha jugat a culpar a l’altre. L’esquerra està acostumada ja a fracassar en aquestes funcions de pactes i acords ara  té l’oportunitat de redreçar la situació actual i també possiblement la mateixa història.