Caixa i faixa

Finalment, el PP sembla que ha sabut torejar amb èxit la darrera derrota a les eleccions generals i autonòmiques del país. El seu etern rival està empantanat en un diàleg de sords amb Unides Podem -que la gent considera aliat natural amb el que hauria de compartir les responsabilitats de govern- mentre ells han rendibilitzat al màxim la proximitat amb Ciutadans i Vox, obtenint la caixa i la faixa de dues comunitats autònomes clau (Andalusia i Madrid) i una menor (Murcia) a la que han donat aires d’experiment sociològic i mostra de la voluntat conciliadora i pactista que el seu rival sembla no tenir. Amb el regal relativament inesperat d’un govern socialista de Navarra que els permet acusar al PSOE de vendre’s l’ànima al diable de Bildu i fomentar el fantasma d’una suposada aliança vergonyant amb les forces que intenten destruir la unitat d’Espanya. Una operació rodona que els ha tornat a situar en relativa bona posició en una hipotètica línia de sortida, aquesta tardor, cap a unes noves eleccions legislatives que el PSOE accepta cada cop amb la boca més petita.

Tot plegat, li permet al partit de Pablo Casado treure pit davant dels electors. Que Isabel Diaz Ayuso ofereixi a Ciutadans sis de les tretze conselleries que tindrà el govern de la comunitat de Madrid, no deixa de ser una bufetada al PSOE que sols estava disposat a oferir carteres irrellevants del Consell de Ministres a “persones afins i de prestigi” de Unides Podem. Que, a més, expliciti públicament que no vetarà cap proposta de Vox –situat fora del govern per raons òbvies d’imatge i aparent coherència- suposa repetir el mastegot a l’altra galta d’un PSOE que exigia als socis minoritaris que encara l’han de fer president, un xec en blanc que deixés en suspens totes les seves peticions, en nom de la governabilitat de la nació. Em pregunto que pensaria de tot plegat un ciutadà que arribés d’un viatge a l’espai i no es posés en mans dels opinadors professionals dels mitjans de comunicació?

Però tot plegat –d’aquí que parli de la faixa i també de la caixa- té un segon vessant força interessant. Els resultats de les passades eleccions, posaven al PP en una tessitura difícil en poder perdre bona part dels ingressos econòmics que suposaven la seva presència a les institucions de govern. Fins i tot alguns agorers havien especulat amb la venda de seus, l’acomiadament de treballadors interns i altres plagues bíbliques. Les maniobres de Sevilla, Murcia i Madrid (capital i comunitat) li permeten al PP un cert respir. Haurà d’ajustar-se el cinturó, però sembla que ja no haurà de fer-ho d’una manera tan dràstica. Per això alguns ja comencem a pensar que els veritables arguments de la negociació secreta poden haver estat els econòmics. I que la pressió dels amos del diner de casa nostra no hi és del tot aliena. Si això ha forçat a Ciutadans a fer marxa enrere en els seus plantejaments maximalistes, per alguna cosa serà.

Encara hi hauria una tercera derivada de tot plegat. El reforçament del PP com a partit líder del costat dret de l’espectre polític. Els missatges de “sorpasso” que llençava Ciutadans, un dia sí i l’altre també, son avui història. Les proclames ultradretanes de Vox dels darrers temps han minvat molt. Cert que el PP s’ha hagut d’empassar algun gripau. Per exemple, acceptar que l’home fort de Ciutadans al pacte de Madrid sigui Angel Garrido, ex-president del Partit Popular de Madrid que abandonà les files del partit de Casado just després que aquest triés Diaz Ayuso com a candidata. El PP fa veure que el nou tarannà democràtic del partit té assumides situacions com aquesta. Tot sembla indicar que el PP prefereix posar-se un cop vermell com un tomàquet a haver d’estar contínuament incòmode i amb el somriure postís.

Queda per veure si aquesta situació és definitiva o tot plegat és un vodevil que anirà representant, amb més o menys encert, mentre no arribi l’hora de la veritat. Les eleccions generals que alguns ja comencem a ensumar. El cert és que, mentrestant, el PP podrà sanejar el compte d’ingressos i treure pit als telenotícies. Tots sabem que, qui dia passa, any empeny. Sobretot quan tens ben protegides la caixa i la faixa.