Groenlàndia i el Penedès

Aleshores, els curiosos vàrem fer dues coses. La primera, repassar els llibres d’història on ens va sorprendre saber que EEUU ja ho havia intentat anteriorment dos cops. El primer, quan en comprar (1867) a la Rússia amb problemes econòmics la nord-americana Alaska, feu simultàniament una oferta a Dinamarca per comprar-li Islàndia (aleshores no independent) i Groenlàndia. El segon, quan després de la II Guerra Mundial i d’haver fet “de facto” de govern danès des de Groenlàndia a canvi de bases militars en ser el “país-mare” envaït pels nazis de Hitler, va reiterar l’oferta. Com ens va sorprendre saber que la pèrdua de les colònies espanyoles el 1898 fou, en el fons, una operació comercial per la qual els EEUU va donar diners a una Espanya també amb problemes econòmics. Una “compra” que, per cert, va donar als filipins la trista sorpresa de veure’s passar de colònia espanyola a colònia nord-americana per mor d’un tractat de Paris que incloïa “totes” les colònies espanyoles, malgrat haver fet Filipines la seva guerra d’independència particular. Amb suport dels EEUU en nom de la llibertat dels pobles.

La segona cosa que vàrem fer fou buscar el famós “qui prodest”. El beneficiari de tot aquell enrenou i del que pretenia fer el president dels EEUU. I ens vàrem trobar  que tots els camins duien a l’equilibri mundial de poder. Amb dos fets rellevants derivats, no us ho perdeu, del canvi climàtic. Aquest canvi climàtic que, ves per on, EEUU nega oficialment i Xina es passa pel folre. I és que el desglaç que cada dia veiem com afecta, entre altres llocs, la regió del pol nord, està canviant aquella gegantina illa danesa i permet albirar, en un futur no massa llunya, la possibilitat de extreure’n (l’illa en té en abundància) aquells minerals rars tan imprescindibles per la construcció d’aparells electrònics, i que ara s’extreuen de les zones més conflictives del continent africà. Un fet que justificaria el renovat interès dels nord-americans per aquella illa, però també les inversions multimilionàries que, pel que sembla, Xina està fent a la zona.

Però no acaba aquí la cosa. El desglaç també afecta les comunicacions marítimes. De fet, el desglaç permet usar –de moment encara amb vaixells trencaglaç obrint camí- dues vies al voltant de Groenlàndia que permeten anar directament del nord del Pacífic al nord de l’Atlàntic pràcticament en línia recta, evitant que Xina i EEUU hagin de fer l’intercanvi marítim d’exportacions pel Pacífic, o enviar els productes cap a Europa fent el tomb per l’Índic i el canal de Suez. Una opció que capgiraria com un mitjó el mapa de comunicacions mundial i que tindria, no ho oblidem, aquell efecte marginador de Europa que ja comentava fa unes setmanes al voltant de la cimera de Kyoto d’enguany. Una nova patacada per aquesta Europa que fins ara tallava el bacallà però que està perdent força en el concert mundial a cops de brexit i altres maniobres orquestrades des dels altres centres de poder.

“I això quina relació té amb el Penedès?”, us preguntareu. Crec, sincerament, que molta. Pel cap baix, com exemple del que extreure conclusions que ens puguin ajudar a prendre decisions en el nostre àmbit. Perquè el Penedès fa temps que sap que, també per mor del canvi climàtic, les seves condicions estan canviant. Un fet que ha provocat que el poder econòmic vinculat al món del nostre vi, miri cap a altres terres (primer la terra alta pirinenca i desprès la costa britànica entre altres)  per poder mantenir la seva producció “de prestigi”. Que el Penedès hagi estat motiu d’ofertes “de compra” pels més diversos interessos. Darrerament, el dels polígons logístics que busquen espai a les rodalies de Barcelona i que semblen fins i tot tenir un cert recolzament institucional. I també que el sector vinícola dominant vagi girant lentament cap a productes de consum massiu, aparent menys qualitat i, per tant, menys preu de cost de producció i més benefici afegit en el moment de la venda. Les condicions quasi vergonyants de la verema “oberta” d’enguany semblen apuntar-ho. D’aquí la comparació entre una Europa i un Penedès que lluiten per mantenir la seva identitat, personalitat i qualitat de vida enfront les grans potències del seu entorn. Mundial o regional, tant se val. Els camins del poder son infinits. I coincidents. Al Penedès, a Catalunya o al món.