Principis de curs

Agost ha acabat i les primeres tempestes ens anuncien que el temps ja va canviant i setembre ha entrat amb força i amb rebombori de trons i llamps.

Tempestes.

Tempestes potser premonitòries d’un curs, una tardor que s’anuncia calenta, escalfada, tòrrida i amb nous fenòmens –un més- de mal recordar com el tsunami...

En línia amb el canvi climàtic. Més calor més tempestes.

El calendari mana, i molt -i el polític i el judicial encara més- superat l’agost arriben els obligats fastos patriòtics, els institucionals cada cop més aprimats de representació. Enguany declina de participar-hi el PSC en considerar-los una celebració de “part” però com sempre els populars segur que tindran una presència massiva, una presència entusiasta tot plegat servirà per mostrar múscul, mirar-se al mirall, i recarregar les piles, les motxilles per anar fent i afrontar els altres reptes no tant festius com la diada però igual o més  reivindicatius. Ens hem topat ara amb un altre absurd, derivat de l’altre absurd de la no retirada de pancartes durant la campanya electoral passada. El President Torra haurà de comparèixer davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per afrontar un judici per desobediència –bé ell sempre ha reclamat la desobediència i per tant se suposa que accepta les conseqüències-. Un absurd, com hem dit, tot plegat i Torra s’enfronta a una possible inhabilitació. Seria un altre cop un despropòsit polític, judicial i emocional, tot i que el País seguirà crec que funcionant ja que l’absència del president Torra, més enllà de l’enrenou institucional, la vergonya de molta gent pel que tenim al jutjats, i de les continuades presència i de declaracions, lamentablement no es notaria gaire donat el poc nivell legislatiu d’aquest govern.

Però és que encara ens espera la lectura -diuen que pública– de la sentencia del judici pels fets de la tardor del 2017.

Els coneixedors del món judicial creuen que serà una sentència que voldrà exemplaritzar per possible accions de futur però que en realitat, vist el que es va veure en el judici, creiem que acabarà essent un cop més una revenja si es vol revestida d’arguments jurídics, carregosa prosa legal i articles del codis legals però que poca gent se la creurà i que altre cop allunyarà el món judicial del que la gent “normal” i corrent creu, pensa i vol.

Segons sigui la sentència i ja es preveu que al cosa serà mogudeta, alguns ho han qualificat de tsunami i van llençant “consignes”: Per tornar a generar esperança cal que ens posem en moviment. El compromís d’homes i dones que durant generacions han exercit i guanyat els seus drets en tantes lluites ens encoratja. Aquest compromís amb el present és el que genera futur. En aquest sentit, la lluita pels drets fonamentals no es pot deixar per a més endavant. És ara que ens interpel·la. I estem a punt….. L’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal seran les nostres eines. No defugim la incomoditat que pot resultar de l’exercici dels drets fonamentals i la transformació social. L’assumim i la confrontem. Conservem una convicció: hi érem, hi som i hi serem. No som una nova organització: som una campanya constant,contínua i inesgotable.

Altres però creuen que no anem bé per aquest camí i consideren no anem en lloc, Antoni Puigverd deia a la Vanguardia: “Metàfores com la del tsunami les carrega el diable: si resulta que són exagerades i no arriben port, es converteixen en motiu de caricatura. I si aconsegueixen complir les expectatives, desemboquen en desori i decepció. Un tsunami equival a un terratrèmol, amb una diferència: al seu pas, les furioses ones tot l'aixafen. Un tsunami arrasa amb tot, perjudica a tots. A ningú beneficia: salvo als restauradors de l'ordre i als saquejadors. Com a metàfora d'un moviment polític és insensata: tret que estigui inspirada per una pulsió suïcida..”

A gust de tothom i cadascú ja decidirà que vol fer. Però vaja el panorama dóna per molt i ben segur que donarà per més gran dies per la història 

I si parlem de Madrid ?

Buf! això ja són figues d’un altre paner i encara la incògnita està a l’aire....i vet a saber com acabarà

La temptació i les ganes d’allò “Ja us ho fareu”!”  són molt elevades.

Al juny no va ser possible un govern, no es va aprovar i calia anar a setembre però vet aquí que ara ja no hi ha  exàmens de setembre i per tant la comparació no és possible si no és remuntant a la història.

I l’eliminació del les proves de setembre no ha agradat ni a professorat ni a sindicats que han criticat la mesura, alguns amb una certa duresa acusant a la Conselleria de voler maquillar resultats així la Associació Sindical de Professors d’Ensenyament Públic de Catalunya (ASPEC) acusa el Govern de “ocultar per decret el fracàs escolar” amb aquesta mesura. El seu portaveu, Xavier Massó, sosté que la conselleria que dirigeix Josep Bargalló, “en la seva línia d'absoluta inestabilitat acadèmica persegueix forçar als mestres a aprovar a un major nombre d'alumnes malgrat que hagin suspès per a complir així les ràtios per aula”. Osti! Voleu dir que un o professor o professora qualifica en funció de les ràtios per aula? No és frivolitzar amb aquest suposats càlculs la feina que fa el professorat?

I això tot plegat ens porta al principi de curs de veritat el que protagonitzen les escoles i l’alumnat del país.

El professorat ja fa dies que treball, obrir de nou les classes, ordenar papers, fitxes, llibres de consulta, repassar cadires i taules que a partir del 12 s’ompliran de cridòria pròpia del retrobament i amb una mica de nervis per afrontar un nou curs.

Nou curs que comença amb poques novetats, més enllà de que hi ha una nova modalitat de batxillerat de tres anys amb voluntat de comodí entre seguir estudis o treballar i l’augment del concepte d’institut escola a forces centres.

Baixen les entrades a P-3 però augmenta la secundària.

Dades fredes: El curs escolar 2019-20 tindrà un total d'1.338.577 d'alumnes en totes les etapes educatives, 3.200 menys que el curs passat, i 723 docents més, 53 professionals d'atenció educativa de manera que la plantilla serà de 72.535 professors, es mantenen 1.013 mòduls prefabricats i s’inauguren quatre centres més.

Res que no sapiguem, augmenta el professorat fruit de passar interins a definitius. Creixement vegetatiu doncs, res de nou.

Les gran xifres sempre sonen bé però amaguen les realitats concretes dels centres i aquest encara es mouen en la precarietat heretada de les retallades que al llarg dels darrers 10 anys s’han produït i que encara no s’han revertit i en conseqüència segueixen essent un llast, i molt pesant, pel món educatiu.

No hi ha dubte que el principi del curs, aquest que fa que l’alumnat torni al centre, que el professorat es posi de nou en marxa per afrontar l’aventura que significa nou mesos de convivència i treball a l’escola. Cada principi de curs  és un moment determinant pel món educatiu.

Es tracta de seguir la feina de convertir els nois i els noies d’avui en ciutadans i ciutadanes, lliures i crítics del demà, d’accentuar els valors socials i col·lectius. Potser hauran de ser ells i ells els que hagin de resoldre definitivament els problemes enquistats que avui encara tenim i que sembla que duraran.

Potser algun dia els dos “principis de curs” el polític i l’educatiu confluiran.

Si volem que algun dia l’avui desitjada república (que encara no existeix) funcioni, les notícies sobre les mancances de l’escola catalana sobretot la pública no hauran de produir-se més i les escoles tindran tot allò que els calgui per fer bona feina.

Quan hi havia una república de veritat (encara que fos espanyola, no hi fa res) hi va haver un ministre d’Instrucció català, Marcel·lí Domingo, fundador de Izquierda Republicana i del Partit Republicà d’Esquerra a Catalunya, que va dir encertadament que “els nens i els mestres són els primers ciutadans de la República” perquè en definitiva són la garantia del futur de la societat, que la volem lliure i igualitària.

Preguem nota.

Ara comença el curs i per tant comencem un camí que desconeixem, anirem veient els esculls que hi trobem. Que siguin pocs i lleus!