Tot per l'audiència

Ho deia aquell programa de TV3 dels anys 90 (per cert, absent de les planes de la tele i dels buscadors habituals fins el punt, curiosament, de no tenir entrada a la Viquipedia), amb Xavier Sardà i la colla del Terrat. El que calia era fer audiència, entesa no com a gent que escolta i entén el que li diuen i expliquen, sinó com a gent que, simplement, està davant del televisor. Audiència entesa com una estadística pura i simple, però generadora d’impuls gregari i per la que tot estava i està permès. Des de les caigudes de la bicicleta de nens filmats pels propis pares a paròdies com la d’un concursant candidat al suïcidi a canvi d’un apartament a Marbella.

Sembla que la política també ha acabat contaminada d’aquell afany per l’audiència. Perquè, vist el panorama actual, els partits semblen més interessats en la “votància”, és a dir en aplegar gent que vagi dòcilment a les urnes cada cop que li demanin, que en tenir “militància”, gent que participi en la feina diària dels partits i opini encara que no li demanin. Quan algun cop es coneix alguna xifra de la plantilla de militants reals d’un dels partits, cal reconèixer que les xifres no son per tirar coets. Però tampoc quan els més “progres” fan una de les seves “consultes obertes”, no ens enganyem.

Amb la mà al cor, poca gent pot negar que els darrers dies polítics abans de confirmar-se la celebració d’unes noves eleccions al novembre, han estat plens de “gags” destinats a cridar l’atenció de la “votància”, intentant decantar el seu vot ja abans que arribi la campanya electoral. Sortosament curta per decisió recent de ses senyories que argumentaren l’estalvi d’uns quants euros per amagar-nos el declivi més que evident dels actes electorals enfront, justament, el paper de la televisió. Un globus i una gorra amb l’anagrama del partit ja no solen ser prou atractius com per justificar una passejada i una hora de discursos repetitius.

Però no acaba aquí el paral·lelisme. També la televisió va arrencar –de la mà de Fraga Iribarne- amb un bipartidisme de primera i segona cadena que s’intercanviaven pacíficament audiències. Amb permís de l’adaptador del UHF que molts televisors necessitaven. Passant després al pluripartidisme dels canals autonòmics incorporats i finalment al que incorporà el pur i dur mercantilisme de les cadenes privades i que convertí els innocents audímetres destinats a saber quanta gent mirava la tele i que mirava, en aparells que informen de quan s’ha de tirar la publicitat, quina, en quin ordre i, sobretot, tenint en compte que fa el veí o el competidor. Tot per que arribi el missatge. El de la publicitat, és clar.

La política porta un camí similar. Aconseguit el pas de la ciutadania a la “votància”, es tracta d’anar convocant eleccions –al cap i a la fi, també hi ha una Champions cada any- per tenir a la gent entretinguda i convençuda que aquella votació serà la definitiva que donarà poder absolut al seu candidat al que, pobret, els demès li fan la vida impossible.

I jo em pregunto. El PSOE ha forçat aquestes eleccions per escoltar la gent o per tranquil·litzar l’economia vist el futur que s’albira per aquesta tardor? No serà tot plegat una exigència dels que tenen el poder de debò per allunyar temptacions “podemites” de l’entorn del poder polític i garantir-se un trànsit més tranquil per la recessió que s’albira?

En el fons, es tractaria de convertir les urnes en audímetres que permetin saber, no el que pensa la ciutadania dels seus problemes, sinó quan es poden encarar certs temes sense esvalotar massa el galliner polític. Convertir una democràcia operativa amb eleccions decisives, en una tecnocràcia decisiva amb eleccions “votatives”. De la mateixa manera que, com algú ja va definir, la televisió ha deixat de ser una successió de programes interrompuda per la publicitat per esdevenir una galeria d’anuncis amenitzada per programes. Ah! i sèries que mantinguin als espectadors enganxats. Gurtel, Catalunya, Eres andalusos, Vox... Tot per l’audiència.