El ball, d'Irène Némirovsky

Amb El ball, la nouvelle que Irène Némirovsky (Kíev, 1903 – Auschwitz, 1942) va publicar l’any 1930, la jove escriptora va obtenir un important ressò literari. A la col·lecció Petits Plaers, i en la bona traducció de Xavier Pàmies, ara l’acaba de publicar Viena Edicions.

El ball és l’escenari ideal que utilitza Irène Némirovsky per posar sobre la taula de reflexió l’ambigüitat i la hipocresia de les relacions humanes, el menyspreu que pot llegir-se darrere les paraules i la maldat que pot guiar alguns actes aparentment inofensius. En primer lloc, en el si de la família que organitza el ball: els Kampf, un matrimoni que passa de la pobresa a l’opulència de la nit al dia, i, en segon lloc, el desplegament de la comèdia social en què el que importa no és la bondat de les persones sinó el seu reconeixement i valoració en funció del poder, els diners, la fama, la glòria.

Però el nucli argumental d’aquesta novel·la rodona que és El ball va a fons del cor humà quan es dibuixa en el conflicte generacional entre la senyora Kampf i l’Antoinette, la filla adolescent de catorze anys, i que la mare tracta com un objecte, talment com si fos un bé que ara tinc, ara amago, segons convingui a la representació social.

El ball que el matrimoni decideixen organitzar per presentar-se en societat, i al qual la mare prohibeix a la filla que hi assisteixi ni que només sigui per un quart d’hora, desencadenarà, com a contrapunt, una tragèdia de grans proporcions. Abans, però, s’haurà visualitzat la col·lisió entre la mare que veu en la filla un destorb per a les seves fantasies de lluir vestit i joies, i qui sap si encaterinar algun amant en ocasió del ball, i la filla adolescent que, com és natural, se somnia la dona que està a punt de ser ballant amb un enamorat. Com a conseqüència del xoc d’incomunicació, en el moment més impensat del relat es desencadena una venjança espontània i irreversible duta a terme en un atac de ràbia, d’impotència i desolació que posa de manifest que l’adolescència no sempre és una època amable, ans al contrari: a vegades es constitueix en un temps habitat per sentiments convulsos, turmentats, i més quan el model dels adults té tantes carències afectives i humanes com aquest matrimoni de nou rics.

Amb una gran precocitat tant a nivell humà com literari, a El ball Irène Némirovsky, que va morir del tifus al camp de concentració d’Auschwitz, interrompent-se d’aquesta tràgica manera una brillant carrera literària, escriu una inspirada narració que desemmascara sense concessions la veritable cara de cadascun dels personatges. És així com l’autora ens posa davant del mirall de l’horror que podem arribar a ser quan ens domina per una banda el desig de figurar i, per l’altra, el desig d’ocultar aquell o aquella que es pot fer nosa o ombra. I això ja sigui en un ball d’alta, baixa o mitjana societat, o en festes socials en les quals tot són somriures i cops a l’espatlla, però que a l’aire s’hi respira una atmosfera carregada d’enveja i gelosia formant una dansa invisible que semblaria la dansa dels sabres si tot d’una es materialitzessin. A El ball Irène Némirovsky no salva ningú perquè ni els personatges ni la història li permeten, si més no en aquest escenari. El penediment seria motiu per a un altre relat.