La paradoxa dels viatges

Immersa com està Catalunya en un viatge èpic cap a uns ideals immaterials, de conveniència incerta i metodologia clarament ineficient, no m’estic de constatar l’evidència, de recordar allò que un nen petit ja sap, però que qualsevol dels nostres polítics abrandats sembla haver oblidat. Apropar-se a algun lloc, significa sempre allunyar-se d’altres indrets. Tots els viatges deixen coses enrere. Per a Odisseu, embarcar-se cap a Ítaca era una tornada a la llar i a la família després d’una guerra -una perspectiva molt més raonable que la nostra, per cert- i ja implicava deixar pel camí meravelles, prodigis i festes al·lucinògenes amb col·legues lotòfags.

Comprenc que, davant la grandiositat del paisatge històric que se’ns presenta, enlluernats per la perspectiva de substituir els corruptes governs espanyols pels corruptes governs catalans, hi hagi qui estigui predisposat a sacrificar la seva integritat física o la seva seguretat i placidesa. Lamento profundament que en aquest intent hi hagi persones que hagin perdut, a més, la seva llibertat. Són espècies molt valuoses que se’ns queden pel camí, les perdem, les apuntem al deure i esperem rescabalar-nos-en algun dia.

Ara bé, no estaré mai d’acord a emprendre aventures que ens facin perdre pel camí tot allò que necessitaríem en una hipotètica arribada. Aconsello, en aquest sentit, no fer travessies transatlàntiques en apnea, hivernals pirenaiques en xancletes i banyador ni tampoc pelegrinatges a Montserrat en vaga de fam sostinguda. I per aquest sentit, si voleu conservador, de la prudència mínima he de preguntar: com podem admetre que no només no reduïm la pobresa i la fam infantils sinó que encara s’estiguin aguditzant? Com tolerem que els nostres governants ens portin a situacions que ens fan vergonya quan les veiem en altres? Què estan fent? De debò no passarem comptes pel 28,6% de pobresa infantil? Oblidarem que un 31,2% estan en risc d’exclusió social? que un de cada sis alumnes abandona els estudis prematurament? M’esteu dient que tot això podem deixar-ho caure per la borda? Que ja ho arreglarem a l’arribada?

Amb tota la humilitat de qui es reconeix incapaç de veure terres promeses -potser per aquell sentit pagès d’aferrament a les coses materials, a l’aquí i l’ara- demanaria, si no és distracció excessiva en aquests moments tan excelsos de la història, atenció per a qüestions tan poc lluïdes com ara la gana, la vivenda, el treball, les oportunitats… Coses que exigeixen arremangar-se, acotar el cap a terra, embrutar-se. Tot allò que afecta directament als infants que tenim a les escoles i que -ves a saber- potser algun dia desembarcaran a Ítaca amb un mal humor de nassos i unes ganes terribles de tornar a embarcar, fer marxa enrere i anar recollint tot allò que ara anem deixant pel camí com només faria un burgès o un aristòcrata.

Alerta amb els llocs que es deixen enrere quan s’emprèn un viatge; valdria la pena cartografiar-los tan acuradament com els punts d’arribada.