Voluminosos i andròmines, divendres de 6 a 13

Les ciutats són avui un espai d’interconnexió i de creuament d’activitats a nivell intern i també extern. Des d’aspectes socials, econòmics, associatius, físics, lúdics, es barregen a l’espai públic. Això requereix, plantejament, planificació, execució i avaluació de polítiques.

Es dona la interdependència entre l’opció d’identificació personal creant-se vincles de pertinença i probitat entre l’individu i la seva ciutat i l’opció col·lectiva amb interessos ben diversos, tots legítims però que poden ser contradictoris en segons quins moment.

La majoria de les relacions i interaccions produeixen en l’espai públic, en el “comú” en l’espai que és de tothom i ningú el pot privatitzar, en l’espai sobre el que l’administració ha de tenir cura.

I ja se sap que una ciutat és un pou sense fons. I segurament el més fons d’aquets pous és el manteniment de l’espai púbic. Avui es resolt un desgavell aquí i encara no has acabat i a l’altre banda de la ciutat hi ha un altre descosit que caldrà arranjar. I quan no és la mà de l’home qui fa aquets desgavells és la natura desfermada que en poc minuts d’esclafit et posa potes enlaire una part de la ciutat i naturalment l’ajuntament ha de fer mans i mànigues que resoldre els desastres provocats.

En definitiva que tenir cura de la ciutat no és una feina fàcil –ningú no havia dit que fos fàcil- alhora hauria de ser (encara no és) una responsabilitat de tothom, de cadascú de manera individual però també de manera col·lectiva.

Però malgrat els esforços per mantenir la ciutat i sobretot l’espai públic veiem cada dia com hi ha comportament que surten del marc del que hauria de ser el marc de la convivència i respecte la que és de tothom, el comú. Diverses són les causes que apunten que a la nostra societat hi ha un certa manca de civisme que ha comportat que es disparin alertes i llums grogues d’atenció. Entre el que apunten els experts hi trobem, la pèrdua del valor de la nostra propietat col·lectiva que és l’espai públic, el canvi de tendència en determinat oci, l’esclat d’una generació filla de l’abundància i per tant de poc coneixement del valors de les coses i de l’esforç com element intrínsec a la persona, descontextualització del concepte de ciutadania, la pròpia societat s’ha convertit en un trencaclosques divers amb dificultats d’encaix, inseguretat gairebé assumida, com el retard en la incorporació al treball i problemes d’habitatge, la pèrdua de determinats referents d’identitat cultural, la pèrdua, també, de determinades visualitzacions de referències comunes i públiques.

No és tracta segurament de reglamentar-ho tot però si de l’aplicació de la llei. Perquè quan parlem de civisme estem parlant de conductes, de comportaments en l’espai públic i, per tant, cal que parlem de com gestionen  l’ús de la via pública de l’espai comú i com democratitzem el seu ús.

I sobre els diversos usos del l’espai públic o la cura que n’hauríem de tenir hi ha exemples que són particularment clars del mal  que hem fet. Pot esdevenir “normal” la sobre-ocupació que hi ha de terrasses en la majoria de les places de la ciutat, passem per exemple qualsevol tarda d’estiu o de dissabte en l’altre temps per la plaça de les Cols (i val per altres places),i es veurà com creiem que hi ha una sobre ocupació que impedeix l’ús públic de la plaça. Ni estem en contra de les terrasses, al contrari en gaudim i molt però creiem que hi hauria d’haver alguns límits que permetessin compartir aquest espai. La lectura de les ordenances sobre l’ocupació de la via pública ens genera algun dubte del seu compliment, però vaja ja se sap, doctors té l’església... Però la sobre ocupació no sembla el més adequat.

Però si l’administració cal que sigui molt curosa amb la seva actuació això no eximeix la necessitat de que la ciutadania col·labori i participi en tenir cura de l’espai públic ja que és “el nostre“ espai comú i aquest sentit deu correspondre a la pròpia ciutadania el compliment de determinades normes sobre l’ús d’artefactes com monopatins i patinets o els jocs de pilota en determinats espais que fet tot amb mesura deu ser compatible amb la convivència en l’espai públic però pot acabar essent molest en funció de possible mal l’ús que se’n faci.

I sobre la via pública és recurrent el tema de les deposicions de gossos i gats (menys) s’ha avançat i molt i ara veus molta gent que amb l’ampolla d’aigua o detergent mulla l’espai de la pixada del gos o recull les defecacions que han fet els animals. Ara potser hauríem de convenir definitivament que els animals haurien de sortir pixats i cagats de casa (i s’entén les urgències o els imprevistos) i així ja estalviaríem les fatídiques trepitjades de la merda que no s’ha recollit (serveix com a molt per comprar loteria a veure si es compleix allò de que un trepitja merda té sort en el joc). Tot i que ha millorat encara et trobes algunes, no poques, eh!, persones que deixen les tifes dels seus gossos impunement al mig del carrer. I quan els dius alguna cosa, els recriminis la seva actitud la resposta  sembla de manual: Ja pago els impostos, doncs que ho netegin!. Fals! Pagar els impostos que ens pertoquen ens deu portar a poder ser exigents i reclamar que els serveis funcionin raonablement bé, però pagar impostos no dona patent de cors per actuar de manera incívica, i deixar la merda dels gossos al mig de les voreres es sense cap mena de pal·liatiu una actitud incívica i naturalment en segons quin casos punible.

Però encara hem detectat en aquestes darreres setmanes una altra manera de mal ús de l’espai públic. Fa ja uns mesos que van rebre de l’ajuntament una nota informativa àmpliament difosa que ens explicava la que a partir de  determinada data la ciutat es repartia en diverses zones per la recollida dels elements voluminosos que no poden enquibir-se en els contenidors. És raonable, s’entén perfectament que l’ajuntament organitzi aquesta recollida de manera que es pugui fer amb la màxima eficàcia i alhora evitar acumulació de molts residus als carrer. Cada zona té un dia de recollida que queda també clarament assenyalat en els contenidors de cada zona de la ciutat. Doncs bé aquest principi de curs hem constatat que hi deu haver hagut un canvi notable de mobiliari en moltes cases si fem cas de la quantitat de mobles, wàters, matalassos i prestatgeries que hem anat trobant al costat dels contenidor. I el tema (o problema) és que molts d’aquestes andròmines no estaven dipositats al carrer en el dia corresponent a la recollida. Allà queden i clar, això genera una sensació de deixadesa notable, passa l’inspector de via pública i posa al voltant una cinta adhesiva i a més un adhesiu que indica que està dipositat el dia que no toca. Ben fet, però tots els mobles quedaran allà fins el dia que toqui la recollida i no resol la situació de la brutícia a l’espai públic. Com que és difícil saber a qui correspon el mobiliari o les andròmines deixades tampoc se’ls pot fer recollir, tornar-los a casa i que no els baixin fins que toquin. Potser la mesura encara no està prou coneguda i assumida plenament però cal que cada cop vagi imperant el civisme que històricament era i és un pacte, per un acord entre la ciutat i els seus ciutadans i ciutadanes. Hem de seguir vivint en aquest espai i per tant  hem de procurar respectar-lo. Ens hem de dotar col·lectivament de la capacitat per discernir entre allò que cal fer i allò que realment fem, entre les  actituds que prenem i aquelles que serien col·lectivament necessàries, Caldria crear un imaginari comú de relació entre l’espai públic i la ciutadania que apuntés a la seva preservació, a la seva millora a la possibilitat de compartir-ne tot els usos sense que representés cap innecessari desgast o un deteriorament més enllà del que és natural.

L’Ajuntament té responsabilitat i fem bé d’exigir que la compleixi però també la ciutadania hem d’assumir el nostre paper en fer possible que l’espai públic sigui un espai, còmode, amable i que se’n pugui fer un ús compartit.