Paisatge després d’una sentència i abans d’una vaga

Cas 1: Vilanova, classe de 2n d’ESO. La professora de català atura una discussió pujada de to entre dos alumnes. L’un a favor de les protestes i la desobediència civil, l’altre a favor de la sentència i de la severitat de l’estat. Pugen la veu, l’emocionalitat és alta. La professora els recorda la necessitat de conviure i respectar les idees dels altres per més distants que estiguin de les nostres. Un dels dos implicats protesta: “Per què he d’aguantar això, eh!”. Tant se val quin dels dos, podria ser qualsevol. Un tercer alumne s’aixeca i protesta iradament contra la professora: “està parlant de política! ens està adoctrinant!”. A continuació, una necessària explicació sobre quins són els límits entre la política i l’ètica. Una crida a la convivència, a que les opcions polítiques no condicionin el fet que hem d’aprendre a respectar-nos. Però per als alumnes les exquisideses morals i els matisos són llargs i pesats; ells volen sí o no, blanc o negre, i ho volen en aquell instant:

-Vostè és independentista?

-No respondré aquesta mena de preguntes personals

-I si li preguntem a fora de l’escola?

-Tampoc. Insisteixo, són temes personals

La fina línia entre la correcció i l’autocensura.

Cas 2: Sant Sadurní, classe de 1r d’ESO. Una alumna porta una nota dels pares que adverteix que divendres vinent assistirà a les classes però que no farà res; l’examen que estava programat el deixarà en blanc i les activitats que es proposin no les realitzarà. Em pregunto si no hi haurà alumnes que venen fent aquesta protesta des de fa anys i no ens n’havíem adonat. Pobra noia. El seu primer acte de rebel·lia social serà tan dòcil que porta fins i tot un permís patern. En coherència amb les posicions del govern de la Generalitat, suposo que, quan torni a casa, els pares li clavaran una bronca monumental per haver fet el dropo tot el dia.

Cas 3: Vilafranca, Classe de cicles formatius, grau superior. La vaga d’estudiants es portarà a terme els dies 17 i 18. Uns alumnes es manifesten a favor del procés, altres en contra, molts sense passió ni en un sentit ni en un altre. Els idealismes són escassos a les aules de cicles, són gent eminentment pràctica. Les emocions només apareixen pel fet mateix de fer vaga. Extracte literal de conversa del seu grup de whattsapp:

-Es un dret que tenim, ens han de deixar fer vaga

Que dius, caram! En una conversa de xarxa social, escriure una frase que només li falta un accent és d’un nivell extraordinari.

-Mañana hablamos con el director o algo ami k no me toquen la polla

El que us deia. Pocs idealismes amb la nova república.

Cas 4: L’Arboç, Classe de batxillerat. La majoria unionista fa broma a un company dient-li que vagi a l’aeroport, que l’esperen i aquestes cosetes, la veritat és que sense mala llet, amb un punt de condescendència, això sí. Han associat la protesta a un mal moral, protestar és de “perroflas”, complir la llei és bo, sempre, en qualsevol circumstància. Tampoc es van mobilitzar contra el canvi climàtic ni ho faran quan els temes laborals o educatius tornin a primer terme. Estan d’acord amb el poder, toleren l’autoritarisme i la crítica els sembla sospitosa d’entrada. Mantenen a la classe de filosofia que si Hitler ressuscités i accedís al poder, complirien les seves lleis. M’esgarrifa. Voluntàriament renuncien a ser ciutadans per abraçar la condició de súbdits. Espero que entre tots els anem fent veure que el seu paper és molt més important.