La força centrífuga

Pels que van fluixos de física, recordo que aquesta és la força que escup l’aigua de la roba quan la posem a l’assecadora. Antagonista de la força centrípeta que, per exemple, fa que a mesura que els satèl·lits espacials perden velocitat, siguin atrets pel planeta al voltant del qual orbiten. I que l’equilibri entre les dues és responsable de l’expansió del sistema quan mana la primera, de la seva contracció si domina la segona, i de l’equilibri quan ambdues son iguals.

Ho dic, perquè la política també pot ser interpretada com un equilibri similar. Amb moments en què les forces actuants duen la gent cap als extrems, distanciant uns dels altres, estones en que fan que la gent s’aplegui al voltant d’un ideal, i moments d’estabilitat derivada de l’equilibri. Des de la meva observació, avui estem en el primer dels tres casos. Amb una societat, la de casa nostra, que està anant cap als extrems. Des del que predica i practica el caos, cremant contenidors i bloquejant carreteres i aeroports, fins el que predica i practica (o voldria practicar si el deixessin) l’ordre extrem dictant sentències i amenaçant amb les deu plagues d’Egipte als incomplidors. Ho ha demostrat tant la batalla de Barcelona, amb focs i destrosses, amagant l’impacte de les pacífiques marxes convergint cap a la capital catalana, com la cridòria de Ciutadans, buscant la seva supervivència política, desdibuixant l’ostensible gir cap a la moderació –estratègica però moderació- del Partit Popular. En tot el que no sigui Catalunya, és clar. Agradi o no, avui manen les actituds extremes, aspres i malcarades, i els posicionaments radicals. I no perquè no hi hagi opció a fer altres coses i adoptar altres actituds. El president Torra podia triar entre governar o anar a una marxa com un català més mentre reclamava un nou referèndum. I tots hem vist quina opció ha triat. Pedro Sánchez podia haver actuat com a president un cop feta pública la sentència, però ha preferit amenaçar i insinuar que els altres posen pals a les rodes de la seva predisposició a governar. ERC podia decantar-se obertament per la posició conciliadora i possibilista que tothom entrelluca en comptes de fer un Don Tancredo i veure-les venir. Segueixo?

I tot això perquè hem caigut en un parany malèfic. Haver “mimat” excessivament els drets mentre descuidàvem els deures. Hem elevat als altars el dret a manifestar-nos però en cap moment hem volgut –per allò de la llibertat- regular-ne les formes i les responsabilitats. I així ens va quan les manifestacions barcelonines son abandonades pels ciutadans de bona fe que van cap a casa a sopar o a fer nones. Hem magnificat la presumpció d’innocència a uns extrems insospitats sense exigir en paral·lel una major eficàcia policial i judicial. I així ens va quan els polítics corruptes o els poderosos corruptors son duts al jutjat. Hem beatificat l’economia sense ser capaços d’imposar límits a la voracitat o al “escaqueig” dels poderosos. I ara ens escandalitzem quan una companyia multinacional com Starbucks reconeix uns beneficis de 3000 milions de lliures pels que només ha pagat 8,6 milions d’impostos, és a dir, menys d’un 1%.

És el problema de la força centrífuga. Com més actua, més separa els elements i més fàcil és que creixin les diferències entre uns i altres. Aleshores, quan això es contraposa amb una voluntat de globalització uniformitzant, el conflicte està servit. I amb poques possibilitats de dur-lo a un terreny de solució possible. Perquè cada una de les parts, engrescada per aquesta força centrífuga, vol la separació.

L’excepció. I, a més, a la seva manera. I aleshores és quan es parla i reclama eixamplar la base, però en realitat l’únic que es fa és escampar el problema.

Mai ha estat fàcil fer un allioli com Deu mana, homogeni i ben lligat. Fins i tot s’havia arribat a dir que si el cuiner estava emprenyat o la cuinera amb el període, millor que no intentés aplicar al morter la força centrífuga, perquè el fracàs estava assegurat. Decididament, també hi ha moments en que els polítics s’haurien de quedar quiets. Sense voler arreglar allò que ells mateixos han malmès.