Una mudança oportuna

Espero que coincidireu amb mi que el desenllaç d’aquesta telenovel·la que ha estat el trasllat de les restes del dictador Francisco Franco Bahamonde fora del lloc que els seus addictes –ell sembla que no ho veia tan bé- varen triar per exhumar-lo i que no és altra que el monument que va fer construir per perpetuar la seva victòria sobre les “hordes judeo-maçòniques”, suposa un darrer ajut del dictador, des del més enllà, a les forces que avui el representen de forma més o menys evident.

Perquè, hauríem de recordar que, si no haguéssim patit la febre d’eleccions dels darrers anys, ja estaríem en campanya electoral per les generals del proper 10 de novembre. I intuir que aquest aparentment rutinari trasllat d’unes restes mortals “incòmodes” que hem tingut per fer durant més de quaranta anys, es faci justament ara, no deixa de ser una manera d’obrir avançadament  un debat polític en clau clarament preelectoral.

En primer lloc, perquè permet a una ultradreta que tot semblava indicar que anava clarament a la baixa, recuperar les seves essències més ràncies i despertar el feixisme dorment per dur-lo a les urnes i poder-li treure faves d’olla en forma de vots que li permetin seguir viu com a força política discordant dins del panorama de la dreta nacional. Un somni al qual ajuda el fet de posar, amb aquesta tessitura, les altres forces de dretes (PP i C’s) en situació d’haver de mostrar moderació i centrisme per intentar esgarrapar vots del centre de l’espai polític amb els que remuntar.

En segon lloc, perquè permet aparentar la posició de força d’un PSOE entestat en governar i demostrar que és l’única força de l’espectre polític capaç de fer-ho de forma mínimament solvent, enfront una dreta que apareix dividida, també en aquest tema. Com ho està, aparentment, una esquerra que, també per “marcar paquet”, reclama anar més enllà d’aquesta –diu- operació de maquillatge.

Una estratègia doncs, la de revifar l’etern debat sobre la memòria històrica a les portes d’unes eleccions, que el PSOE espera que li permeti mantenir-se com a força hegemònica del costat esquerra de l’espectre polític i propera a aquest centre sociològic de l’electorat que cobeja en competència amb el PP (més moderat i discret que mai) i Ciutadans.

I tot plegat, en una setmana preelectoral en què el PSOE s’ha tret la màscara i es posiciona descaradament a redós de les accions i decisions d’un govern en funcions, clarament electoralistes, que titlla de necessàries i urgents. Intentant així plantar-se a l’inici de la campanya pròpiament dita amb un cert avantatge sobre els seus competidors, als que espera així obligar a jugar a la contra d’aquestes decisions en comptes de presentar solucions pròpies. Una estratègia que li permetria “fer-se el màrtir responsable”, i atribuir als demès les mateixes “contraindicacions” que tothom atribueix a Francisco Franco i els seus seguidors. Ser un obstacle per la política efectiva i pragmàtica que ara necessita Espanya i motiu de discòrdia entre uns ciutadans que hauríem de mantenir-nos més units que mai enfront els problemes de separació i discòrdia que ens castiguen. Ser, en definitiva, la pedra a la sabata que ens impedeix caminar correctament.

D’aquí que la “mudança” de la mòmia del dictador sigui d’allò més oportuna en aquest moment. Perquè mostra –o intenta demostrar- que el PSOE aspira a anar més lluny en la seva lluita per la llibertat i el progrés de la nostra nació, però que les circumstàncies actuals no li permeten dur a terme i s’ha de conformar amb allò que ara és possible. Treure unes despulles més o menys simbòliques però sense atacar a fons tot allò (totalitarisme, xenofòbia, masclisme...) que aquestes despulles simbolitzen i generen.

No deixa de ser curiós que –em sembla recordar- aquests foren els arguments que es van començar a utilitzar aquell 23 de novembre de 1975, quan al Valle de los Caidos era enterrat Francisco Franco en presència “d’alts mandataris internacionals” (en realitat, el rei Hussein de Jordània, el Rei Raniero de Mònaco, el president Augusto Pinochet i la dona del president filipí Imelda Marcos) que havien volgut rendir-li un darrer homenatge.

Si avui, després de 44 anys de transició, quasi dia per dia, seguim utilitzant-los, senyal que alguna cosa no hem fet bé. Llàstima que ens ho hagi de recordar una mudança menor. Perquè de la dels “companys de panteó”, quasi ningú en parla.