La xocolata del lloro

Diu la tradició que la frase feta vindria de la situació en què es trobà una família benestant de la Catalunya indiana que vivia del comerç amb Amèrica quan, a resultes de la pèrdua de les colònies, va veure els seus ingressos sensiblement reduïts, obligant-la a convocar un consell de família per decidir quines despeses retallar vista la rebaixa dels ingressos. Fet i debatut, la conclusió fou clara. El lloro del menjador deixaria de rebre la ració setmanal de xocolatines que li permetien celebrar el diumenge. Les classes de música de la nena eren bàsiques per la seva educació i futur matrimoni. Donar de baixa al nen del club de tenis suposaria un atac al bon nom de la família, igual que prescindir de la llotja al Liceu. Per no parlar de les donacions de la mare a l’obra social del mossèn que tant valorades eren al cercle parroquial.

La moral de l’exemple i el desenllaç de l’argument són clars. El sacrifici sols afectà al lloro del menjador i la família va acabar completament arruïnada.

Quan el govern en funcions –amb la aquiescència de l’oposició, tot s’ha de dir- va decidir reduir la despesa electoral retallant la durada de la campanya electoral, estava actuant com la família burgesa de la faula. Perquè vist el que passa i el que passarà en aquesta setmana que ens durà fins les eleccions del 10 N, poca cosa bona cal esperar. Això, si no ens posem malfiats i veiem en la mesura l’oportunisme de retallar als partits el repte de fer propostes a l’electorat. Recordant quan eterns es poden fer deu minuts de parlament d’aquell conferenciant que no té res a dir a l’audiència.

Perquè de reduir despesa, pel que anem veient, poc. La mesura de reducció temporal de la campanya, va anar acompanyada, com quasi totes les que proposen els diferents governs, d’un complement que afectava als ciutadans. Una nova la xocolata del lloro. Qui volgués ajudar les finances espanyoles, podia demanar no rebre propaganda electoral. Doncs bé, pel que ens expliquen, els partits més necessitats de vots sembla que ja han trobat la manera de esquivar la decisió dels ciutadans responsables. Enviar els pamflets a la nostra adreça sense posar el nom del destinatari.

Això, si no fan com el partit del president en funcions, que aprofita la barra lliure del càrrec per destinar diners extres a la campanya electoral barrejant la informació de la seva acció de govern amb la propaganda encoberta del partit. Com tantes institucions econòmiques o empresarials que barregen la seva obra social amb accions promocionals, oblidant el consell bíblic de que la ma dreta no conegui el que fa l’esquerra.

Malgrat això, els ciutadans esperàvem algun benefici “moral”. Veure escurçada la durada de la lletania quinzenal de promeses destinades a ser incomplides, retrets destinats a excitar baixes passions de l’electorat i sortides de to cridant l’atenció dels càndids que creuen que aquest cop les coses canviaran a millor. No sols hem allargat –per sota mà- una campanya que començà quan Pedro Sánchez va decidir no presentar la seva candidatura a president de govern, sinó que ara, alguns plantegen convertir-nos la jornada de reflexió en un dia de denúncia i combat, és a dir, afegir minuts de descompte al partit per veure de capgirar el marcador.

Ignoro l’import que estalviaran els organismes oficials en aportacions als partits, però no crec que aquests redueixin despeses. Per tant, la família del lloro seguirà endeutant-se. I algú haurà de pagar. I no sols per compensar el mal cap del malgastador. Els “lloros” haurem de fer una despesa extra en aspirines pel mal de cap que ens provoqui tanta xerrameca buida. O no és cert que tot sembla indicar que el resultat de tant soroll serà que tot quedi igual com està, escó amunt, escó avall? Que el pacte seguirà essent necessari –com la supressió de les despeses dels fills d’aquella família- tot i que ells s’entestin en voler governar sols?

Em queda un dubte d’aquella història. El pare es va plantejar deixar de fumar per ajudar a l’estalvi familiar?