10N: Prou de “mambo”!

Un partit independentista presenta una moció, com tantes altres ja presentades, on es banalitza la violència, es té la raó absoluta de tot, es criminalitza i culpabilitza de tots els mals als qui no comparteixen el seu ideari i, aquest cop en particular, es demanen dimissions per la gestió de la seguretat pública. Com sempre, acompanyen a aquest tipus de mocions persones que venen al plenari amb pancartes de suport. Persones que, generalment, mai van a un plenari per conèixer res relatiu a allò que passa a la seva vila, i les decisions que prenen els seus representants polítics per aportar solucions reals. Potser ningú els ha explicat que els Plens Municipals tenen competències per solucionar moltes de les qüestions que els afecta però, precisament, en allò que vénen a donar suport no en tenen cap, són mocions purament simbòliques, com diuen els principals protagonistes que va ser la DUI al Parlament de Catalunya el 27 d'octubre de 2017.

Resulta sorprenent el contrast entre la passió que s'expressa davant del simbolisme i el que s'expressa davant dels problemes i solucions reals. M'explico:

Justament, en aquest plenari municipal del mes d'octubre, es portaven a debat per a la seva aprovació tots els preus públics, taxes i impostos del pròxim any. Aquest és un dels debats més importants que es fan durant l'any, i afecta directament a tots els ciutadans de la vila. Però els partits independentistes van decidir modificar l'ordre del dia. La moció simbòlica a la qual venien a donar suport aquests ciutadans anava en el darrer punt. Mare meva! Us imagineu? Quin sacrilegi hauria estat que haguessin hagut d'escoltar el debat sobre els augments i modificacions de les ordenances fiscals! Allò que els afecta en el seu dia a dia, quina importància pot tenir? Importa a aquests ciutadans que a Catalunya faci tres anys que la majoria de diputats independentistes no siguin capaços d'aprovar uns pressupostos?

Doncs què carai els ha d'importar els impostos, taxes i preus públics que pagaran l'any que ve, devien pensar els partits independentistes. L'important és que escoltin allò que han vingut a escoltar: autocomplaença en els seus postulats i menysteniment pels qui pensen diferent. I com això és una guerra entre els partits independentistes per captar la seva estima, el plenari es converteix en una competició per veure qui la diu més grossa. Els ciutadans emocionats aplaudeixen als intervinents independentistes. A uns més que als altres. Llàstima! Al pròxim plenari s'hauran d'esforçar més a menystenir i insultar als qui pensen diferent! I així va creixent l'odi i les ferides entre veïns i veïnes.

Persones que coneixem, estimem i amb les que convivim, aixecant cartells on diuen que tu, que defenses la legalitat com l'únic espai de seguretat per a tots, que proposes un model de convivència basat en la unió dels diferents, que no t'has sumat a la festa de l'exaltació nacional, que no has substituït la lluita de classes per les banderes identitàries, que no has abandonat la tesi del poble explotat per substituir-la per la nació oprimida, tu ets un repressor antidemòcrata! Això sí, quan acaba la defensa de la moció simbòlica i arriba el moment del debat seriós, del que els afecta en el seu dia a dia, allò pel qual hauries d'haver estat escollit com a representant polític municipal, on l'Ajuntament té les màximes competències per decidir, s'aixequen i marxen del plenari.

I així ens trobem, una vegada més, davant de la política simbòlica-espectacle on no s'aporta cap solució; davant de la irresponsabilitat dels qui esperonen emocions tan baixes en els ciutadans, oblidant que la seva màxima obligació és garantir la convivència; davant dels qui ens condueixen amb l'accelerador pitjat no a la independència (on no s'ha avançat ni un sol pas en set anys) sinó a l'abisme.

Aquests anys han estat farcits de moments com els que us acabo d'explicar. Anys farcits de “dret a decidir”, “jugada mestra”, “tenim pressa”, “el president sap el que es fa”, “ni oblit ni perdó”, “mandat democràtic”, “el règim del 78”, “en 18 mesos farem la independència”, “ho tornarem a fer”, “sit and talk”...

Sempre hi ha una expressió buida de contingut real que substitueix l'anterior, per no avançar ni un sol pas en el propòsit plantejat, tot al contrari. Sempre hi ha una expressió per augmentar l'enuig, l'odi, la ràbia pels qui no combreguen amb la causa, culpables de tots els fracassos que acumulen els partits independentistes en aquesta guerra per mantenir-se en el poder. Ara ja no són solament paraules. Ara alguns han passat a l'acció, “la violència per autodefensar-se” en diuen. Violència, al cap i a la fi, justificada! El pitjor dels perills per a una societat.

I enfront de tot això, la realitat és tossuda! Ni més recursos, ni més competències, ni més autogovern, tot al contrari: estem molt pitjor que fa set anys! La desobediència i la unilateralitat solament ens ha portat a un atzucac, que ha generat frustració i enuig en la societat catalana. I, en aquesta segona volta electoral que se'ns planteja el pròxim 10 de novembre, solament hi ha dos escenaris possibles: un govern progressista fort liderat pels socialistes o un tripartit de dretes cada cop més radicalitzat. Sé que moltes persones es troben desencantades davant d'aquesta nova convocatòria electoral. Però també sé que si els progressistes no anem a votar i escollim bé la nostra papereta, el camí cap a l'abisme (no cap a la independència, ull!) pot ser de difícil reversió. L'11 de novembre serà massa tard per penedir-se! És el moment de posar seny i racionalitat. Hem de trobar una sortida que, segurament, no acontentarà a ningú en les nostres màximes, però ens farà avançar a la gran majoria garantint la convivència. Prou de “mambo”, que l'únic que ens ha portat ha estat dolor i retrocés econòmic i social. Prou d'insults i infinits retrets! Prou de com pitjor, millor, perquè la realitat ens demostra que com pitjor sempre és pitjor. Per això, en un moment com l'actual d'exaltació emocional i d'extremismes, solament podran treballar en les solucions a aquest conflicte polític i social els qui reconeixen, respecten i no neguen la diversitat social catalana, els radicalment moderats! Aquí és on estem els socialistes.

Susanna Mérida, candidata del Penedès del PSC al Congrés dels Diputats.