Indepe...què?

Read calm!!! Permeteu-me que demani una lectura pausada i reflexiva pel que ara intentaré raonar, i que té molt a veure amb el concepte d’independència. Un concepte que, al meu entendre, no hauria de portar adjectius. Ni tant sols el de política que tant s’empra darrerament.

Què passaria si ara li regaléssim a Terol la independència? Jo crec que, sincerament, li crearíem un problema. O creieu que podrien sobreviure sense tenir relació amb la resta del món? I dic relació, no dependència. Que massa sovint es tendeix a confondre independència amb autarquia i dependència amb sotmetiment o renuncia.

Però aquest no és un problema exclusiu de les regions “buidades”. Perquè si ara ens donés per reconstruir la ciutat-estat de la Venècia dels duxs, donant-li la independència, també li crearíem un immens problema, vistes les inundacions que ha patit i per les que, conscient de la seva incapacitat d’afrontar-les, ja ha començat a demanar ajuts internacionals, com si la seva recuperació fos qüestió de vida o mort i no l’eliminació de la fam a Etiòpia.

I clar, un problema comú demana una solució igualment comuna. En els resultats finals, que no en la manera d’aplicar-la. Perquè, si el que volem aconseguir és un nivell de benestar acceptable i “globalitzat”, sembla clar que els poderosos –o que es creuen poderosos- haurien de renunciar a part del seu poder, i els “independents” bandejar part de la “prepotència” que sol acompanyar la seva opció política i social.

Per la seva banda, els menys afavorits haurien de recuperar la seva autoestima com a pas previ per agafar-se de bracet amb els iguals i plantar cara als poderosos, buscant aquella globalització que tendeix a la igualtat i no a ampliar les diferències. I això implica que les viles, regions o països que avui malviuen amb ànsies independentistes, autonomistes o simplement de sortir de la submissió, han de ser capaces de forçar a les poderoses a seure a taula i negociar mesures que vagin en benefici de la gent, no de les empreses, els inversors o la insolidaritat.

Aquesta és una crida que caldria fer a tots els nivells. Des del barri que veu com les inversions municipals -amb l’excusa de la imatge pública de la vila o ciutat- es dirigeixen a barris o sectors concrets, fins a la vegueria que veu les seves aspiracions a tenir un territori digne, estroncades per certes “necessitats” de la gran metròpoli que li encolomen inconvenients i li generen mancances en nom del suposat bé superior, arraconant el preuat bé comú. Però també a nivell d’aquelles nacions que, des de la feblesa, administren la seva misèria mentre no paren de regalar recursos i riquesa als estrangers que les espolien. El problema és comú i la solució, agradi o no, també ho hauria de ser.

I això no s’aconsegueix exacerbant els sentiments independentistes de forma irresponsable. Portant a confondre la independència amb la insolidaritat. La Unió Europea –amb tots els seus defectes- va demostrar que la unió podia fer la força. Llàstima que, en haver unit només països rics, acabés creant una superpotència –sobretot econòmica- que transmeté el pitjor dels seus valors. Per exemple, aconseguint de bracet de les dues o tres grans potències mundials, que el moviment de països no arrenglerats -que buscava un bé més comú- saltés pels aires gràcies al tracte de favor cap als “pobres poderosos” com Aràbia, Indonèsia, Índia... que no van dubtar ni un minut en abandonar als seus companys de viatge i passar-se al costat opulent del planeta, paradoxalment al costat d’aquells que els havien oprimit durant l’època colonial.

Potser per això, més que defensar la independència de l’entorn més o menys proper (vila comarca, vegueria, província, autonomia, estat, cultura, continent...), el que caldria és obrir ponts de diàleg amb “l’altre” per intentar buscar i trobar aquella solució comuna que ens beneficiï a tots dos mentre ens fa una mica més dependents l’un de l’altra. Però dependents en pla d’igualtat i amb harmonia. Substituint tant el “Santiago y cierra España” com el “proletaris del món uniu-vos” per un més inclusiu “Tots junts vencerem”.