Les caputxes de les nostres vides

 "La pàtria és la infància. I quan surts de la infància en el fons perds la pàtria"
Joan Margarit ( Premi Cervantes)

Abans que el poeta Margarit fes aquesta afirmació un altre poeta, Rainer Maria Rilke, ja havia entrat en la matèria considerant que la infància és la veritable pàtria dels humans. I naturalment tot allò que comporta la infància com són els records i les vivències estructuren després la nostra personalitat i també es fixen bona part dels referents que ens acompanyaran i ens influiran tota la vida. I Margarit completa Rilke i assenyala que sortir de la infància fa que la pàtria es desdibuixi.

Cadascú té el seus propis records d’infància i les motxilles acostumen a anar carregades i molt.

Des de les gran valors de relació, convivència i comportament que ens han tramés fins a petits detalls intranscendents, anecdòtics i sense importància però que queden somorts en els nostres records i que hi ha vegades estímuls que ens els fan recordar.

Vet aquí que en la nostra infància perduda ja hi ha espai per alguns personatges del TBO que, quan encara no hi ha havia televisió a moltes de les cases i les radionovel·les eren encara massa per nosaltres, ens feien passar bones estones.

Personatges com el Coyote amb antifaç i encaputxat; un bandoler que ajudava els pobres i desvalguts, els oprimits i a les classes populars. El Coyote va tenir versió, en historieta, en pel·lícula i també en una sèrie radiofònica. Tenia molta acceptació.

També ens va alegrar les avorrides tardes i vespres quan ja teníem tele el memorable “Llanero Solitario” (el record el tenim en castellà) en Lone Ranger també va protagonitzar còmics, telefilms televisius i episodis radiofònics. Inoblidable el final quan el Llanero es dirigia cap el sol ponent amb el crit de    “¡Hi-yo, Silver, away!”

I encara més peculiar van ser alguns còmics d’un personatge estrambòtic  anomenat el Santo, un lluitador mexicà que en realitat va existir, Rodolfo Guzmán, lluitava emmascarat i es presentava amb una capa platejada. Va ser una icona de la cultura mexicana i també tenia la seva vessant de defensa dels socialment exclosos... llegíem les seves historietes amb delit.

I naturalment el Zorro que posava en perill els emperadors de l’estat colonitzador.

Ja es veu que hi ha un àmplia gamma de personatges que més o menys van amb la cara tapada, amb antifaços, màscares o caputxes per dissimular la seva identitat real que els delatés davant l’autoritat que els perseguia de manera contumaç....

Per tant vàrem assimilar a la nostra infància els elements per dissimular les faccions com un element lligat a la lluita contra els poderosos, contra l’opressió. No ho sabíem ben bé encara però ja ho intuíem.

Vet aquí però l’explicació o definició que es fa de la caputxa, element bàsic per dissimular els trets d’identificació, a la popular Vikipèdia: Poden ser utilitzades per a la protecció contra el clima, com a moda, com a forma de vestit o com a part d'un uniforme tradicional, per a evitar que el portador pugui ser identificat amb facilitat.

Els que vam tenir educadors frares, la caputxa ens va ser un element recurrent  durant forces cursos escolars..

Hem vist encaputxats a les processons de setmana santa i tambe els racistes del Ku-Kux-Klan....

I també van encaputxats personatges entranyables de l’escena com Don Juan Tenorio (quan  havia d’entrar al convent seguint a la novícia) o els Dimonis dels Pastorets també apareixen en algun moment encaputxats per poder fer les seves maleses sense ser reconeguts pels pastors.

Una variant d’aquest camuflatge és posar-se un mocador fins a sota el nas per tapar-se la cara (un clàssic del Far-West) han tingut una presència continuada.

Però és que en la moda i sobretot en els elements del vestuari de tribus urbanes la caputxa associada a les dessuadores ha estat també un element tranversal així des dels street rats, els hip hop, els pijos, els Normcore i fins i tot determinats hispters també l’usen, algunes les denominades tribus urbanes  s’han vist agermanades per la caputxa.

Ja veiem doncs que des de la nostra infància hem anat veient les caputxes o les indumentàries per dissimular la nostra persona han estat presents de totes  formes i colors.

Per això ens sobta que a la secció de televisió del diari Ara la periodista que la fa (Mònica Planas) es sorprengui que surtin pares encaputxats a Antena 3 que amb el mateix discurs aprofitin la “tele” per criticar algunes de les decisions sobre l’escolaritat a Catalunya: Pares i mares d’arreu de Catalunya amb idèntic patró explicatiu tot i tractar-se de fets diferents, sempre a disposició de la cadena i cap element que evidenciï la seva vinculació al lloc dels fets. Quina casualitat.  Ara la queixa d’aquest pares era per la inclusió en una enquesta que es passava als instituts una pregunta sobre si s’era independentista o no. La pregunta no calia, com tampoc cal fer d’això una causa contra l’educació al país com sembla que pretengui la cadena Antena 3 amb les entrevistes a encaputxats. Ara bé que la periodista pugui desprendre de les imatges que: Fa anys que apareixen en pantalla com a testimonis de les informacions relacionades amb l’educació a Catalunya. Són pares i mares que mai donen el seu nom, i a qui sovint es rebateja públicament amb un nom fals que, curiosament, sempre és molt català. Núria és el nom fals més recurrent per a les mares anònimes. També se’ls distorsiona la veu, de manera que acaben parlant amb un so metàl·lic que, sumat al seu relat melodramàtic, aconsegueix un efecte pertorbador en l’espectador tampoc ho acabem d’entendre.

Perquè el mateix diari publicava una entrevista anònima a uns suposats membres dels Tsumani Democràtic, ens ho hem de creure o és una invenció periodística?. La seriositat del diari ens fa creure que és veritat, però és creïble entrevistar a qui no dona al cara? I això val tant per Antena 3 o per qualsevol emissora. No fa ni una setmana que veiem també encaputxats o emboçats per dir-ho així a la “Nostra” (TV-3) com eren entrevistats en mig d’un tall de l’autopista poc abans i poc després dels aldarulls fruit del desallotjament per part de la poli. Són sempre els mateixos o van canviant de caputxa o d’indumentària?. No, ben segur que són diferents ara que s’ha normalitzat l’ús de caputxes i elements per tapar la cara i no precisament pel fred i per reblar el que diem segueixin el documental sobre el Tsumani que la mateixa Nostra feia i també hi trobem escenes de cares amagades i veus distorsionades (i en aquets sentit val la pena llegir de nou a la Mónica Planes al diari ARA parlant d’aquets reportatge. El Clatell de Tsunami Democràtic 19.11) que van explicar com de bé ho fan tallant autopistes… Realitat? Ficció?

Valen les critiques a uns emboçats i no a uns altres en funció del que pensem nosaltres …

En fi la caputxa i els emboçats ens han acompanyat tota la vida des de la infantesa fins a que hem sortit d’ella.

Ara, quan la infantessa ha quedat enrere, i potser hem perdut ja la pàtria (fent cas a l’enorme poeta que és Margarit, ens tornem a trobar amb protagonistes herois i/o brètols, resistents, passius, actius i reactius ben tapats i encaputxats..

Malament si a la pàtria uns i altres s’han de tapat la cara i encaputxar-se per evitar suposades repressions. Així no anem bé, segur.

Sempre quedarà però la dita catalana de que Si els monjos porten caputxa es canviarà el temps…

Que es canviï sí, i de pressa si us plau.