Si no hagués estat per Mèxic

En el marc del recordatori dels 80 anys que aquest any 2019 fa de l’exili que tants republicans espanyols i catalans van haver d’emprendre, acaba de publicar-se un llibre d’imprescindible lectura per a la història dels nostres refugiats a causa de la Guerra Civil que després de moltes vicissituds van trobar acolliment a Mèxic: De no ser por México (Miguel Ángel Porrúa / Editorial Milenio), obra de l’historiador, escriptor, articulista i acadèmic José M. Murià, fill d’exiliats catalans nascut a Ciutat de Mèxic l’any 1942 –sabem que va viatjar al ventre de la seva mare, l’escalenca Anna Rouret-, i que entre d’altres tasques de responsabilitat va dirigir amb gran autoritat i competència el Colegio de Jalisco.

Si no hagués estat per Mèxic que els va obrir els braços, al voltant de noranta mil famílies haurien tingut una altra sort, ja que el govern francès no va tractar gens bé, fins i tot amb indignitat i inhumanitat, els exiliats que aquell gener de l’any 1939 van creuar la frontera i van haver de patir un fred glacial, una gana de no dir i ser víctimes d’ínfimes condicions de salubritat en camps de concentració o d’internament a l’aire lliure, així com també van patir la persecució del govern de Franco que de tants d’ells en demanava l’extradició al govern francès: un govern que es va mostrar tan connivent amb el feixisme des de l’inici de l’èxode dels que demanaven refugi, i que es va tornar més implacable sota el règim autoritari de Vichy, d’infausta memòria.    

La lectura d’aquest llibre en el qual al llarg de quinze capítols s’explica el que el seu autor, el doctor Murià, en diu una veritable epopeia de la «diplomàcia cardenista», m’ha produït una gran impressió per dues raons. Primera raó: perquè passats tants anys semblava que totes aquestes paraules: refugiats, exiliats, perseguits, internats, extradició i feixisme ja serien història. Desgraciadament són història, però també són història present perquè ara sabem que els feixismes si no es tallem de soca rel, rebroten. I segona raó: perquè el relat historiogràfic del professor José M. Murià deixa veure ben clar que la seva família potser no hauria sobreviscut de no haver estat per Mèxic.

Cal creure que és per aquesta raó que tant la persona com el doctor en Història José M. Murià ha tingut la necessitat de deixar aquest testimoni escrit i que es podrà llegir tant a Mèxic com a Catalunya amb el mateix interès. I és que ni allà ni aquí no ens podem permetre ni un àtom de desmemòria del que va significar aquella odissea dels exiliats iniciada a la frontera amb França fins a desembarcar en ports mexicans: una ingent tasca de la diplomàcia mexicana impulsada per aquell demòcrata i fidel als ideals de la Revolució mexicana que va ser el president Lázaro Cárdenas, així com l’aportació de tants recursos materials i humans com es van necessitar per acollir «sota el pavelló mexicà», ja des de França estant, tants refugiats espanyols i catalans com va ser possible.

Negociar amb el govern francès la sortida dels refugiats, donar-los els papers necessaris, tenir-ne cura amb dignitat, i a alguns dels més significats per la seva trajectòria política protegir-los de la persecució d’esbirros franquistes com Pedro Urraca Rendueles (el famós pistoler que va capturar i lliurar al govern de Franco el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys), així com reunir per tandes i en diferents moments dels primers anys de l’exili embarcar els refugiats en direcció a Mèxic, no van ser tasques fàcils. Treballs que van ser executats amb diligència i humanitat per moltes persones, cadascuna des del seu lloc, i entre les quals cal destacar funcionaris i diplomàtics mexicans de relleu com Narciso Bassols, Isidro Fabela, Luis I. Rodríguez o Gilberto Bosques, de qui el prologuista del llibre de José M. Murià, Sergio García Ramírez, diu textualment: «Debo decir que Bosques salvó, entre otras vidas, la del padre de José M. Murià, Josep Maria Murià i Romaní, catalán, quien havia participado en la batalla del Ebro.»

El cas és que Josep Maria Murià, destacat membre d’Estat Català, germà de l’escriptora Anna Murià, també exiliada a Mèxic amb el seu marit Agustí Bartra, havia estat assenyalat per la Gestapo. «En aquel trance, cuando pareció que todo estava perdido, el cónsul mexicano tomó al perseguido por un brazo y elevó con el otro la bandera mexicana», escriu amb una bella frase Sergio García Ramírez al seu text. Així, per a Murià pare, i per a tants d’altres, de no haver estat per Mèxic... La llista de personalitats intel·lectuals, polítiques, científiques i artístiques proscrites i perseguides que van ser salvades i que figuren en aquest text introductori de García Ramírez són moltes i de reconegut prestigi com Joaquim Xirau, Victoria Kent, Josep Carner, Lluis Buñuel, María Zambrano, Luis Cernuda, José Bergamín, Max Aub, Remedios Varo... per posar uns pocs exemples.

Amb voluntat de conèixer la història que ens ha precedit transcorreguda tant a l’interior de la península com a l’exili arran de la desgraciada contesa que va ser la Guerra Civil i la sinistra i cruel dictadura de Franco, cal llegir llibres com De no ser por México, de José M. Murià. Es tracta d’un relat que combina el rigor documental amb una gran habilitat narrativa, i que té el valor afegit de ser un testimoni viu i colpidor d’aquella gesta humanitària i de gran abast polític en defensa de la democràcia inspirada per president Lázaro Cárdenas. Una gesta sens dubte ben heroica tal com es desprèn del text del doctor Murià, que inclou una àmplia bibliografia per a qui vulgui seguir explorant en les biografies i en els camins històrics d’aquella «diplomàcia cardenista.» José M. Murià va conèixer molts d’aquells grans homes que la van protagonitzar, i els fa homenatge.