Osti, noi! Sant Tornem-hi

En la política catalana hi ha temes que són com el Guadiana, apareixen i desapareixen segons el moment. Segons convingui i segons com vagi bufant el vent. La medalla d’honor entre aquets temes se l’emporta el de la llengua.

Cíclicament sorgeix alguna notícia que de seguida aixeca polseguera i comença l’art del llançament de ganivets, que a diferència de l’art circense en que es tracta se siluetajar a alguna figura aquí, a la política, es llencen amb malvolença i a encertar i fer la ferida més gran i greu possible, ja és un clàssic allò de  fer de la llengua un arma llancívola.

Ara la polèmica s’ha generat perquè en la ponència marc que els socialistes del PSC debatran al seu Congrés hi ha alguna afirmació que ha fet pensar a altres partits i a bona part de la gent que els socialistes es desmarcaven de la històrica immersió lingüística. Immersió que en bona part es nodreix de les  propostes que en el seu dia van formular els mateixos socialistes i que a la pràctica van ajudar a impulsar i que pesi a qui pesi s’ha demostrat com un sistema clau en l’aprenentatge del català a les escoles i a la mateixa societat.

El origen de la immersió ve precedida per la lluita de forces mestres i també de persones, moltes d’elles castellanoparlants que vivien en les ciutats de l’entorn de Barcelona van entendre que el coneixement del català i del seu ús habitual era un bon element d’integració i d’inserció dels seus fills i filles en la societat en que vivien.

Aquesta voluntat ben harmonitzada va esdevenir el model català d’immersió.

I ara van el socialistes i en la seva ponència marc sembla que qüestioni la política d’immersió.

El text (1) no diu res en contra però ho deixa tot en una ambigüitat que fa de mal llegir i pitjor interpretar. Parlar de flexibilitat sense concretar com es porta a la pràctica formula alguns interrogants no sols sobre la seva implementació sinó sobre el resultat final.

Naturalment el que diu el text ha aixecat la corresponent polseguera i les critiques de tots els costats, uns com C’s perquè creuen que és una posició tèbia i altres perquè creuen que el PSC trenca amb el consens lingüístic que fa anys que han mantingut.

Evidentment la situació creada és inoportuna pel moment polític en que viu el país. No hi ha dubte que el text pretén esgarrapar un grapat de vots del orfes de C’s, però no val la pena generar una absurda i innecessària nova polèmica amb la llegua per quatre maleïts vots....

El plantejament del PSC pel que diuen els seus dirigents i el propi text no sembla qüestionar la immersió lingüística com es diu sinó evolucionar-la cap a la personalització en determinades zones on es donen situacions lingüístiques de desequilibri.

Si el plantejament -que cal dir que es ambigu en el seu redactat- vol qüestionar l’actual model és un retrocés important del paper del PSC en la normalització lingüística del país i suposaria un també un retrocés en la posició històrica del PSC com un dels impulsors en el seu moment de la política lingüística del país. I no és de rebut l’exemple de la portaveu socialista Eva Granados que es fa una pregunta innecessària i tramposa tot dient que si es fan classes en anglès per què no es poden fer en castellà. Ni l’anglès té la posició predominant a la societat del castellà i a més vivim en una situació en que el català està minoritzat en molts aspectes de la nostra societat, per això no es pot obviar que el català cal que sigui la llengua vehicular.

Les critiques no s’han fet esperar i un ample ventall d’opinions lamenten que el PSC amb aquesta ambigüitat abandoni el consens sobre el tema lingüístic.

S’ha destacat arreu la crítica que ha fet de la situació Ernest Maragall: El PSC abandona l’últim vestigi de catalanisme progressista. Adopta el programa de C’s renunciant al model educatiu que vam aixecar junts fa prop de 40 anys amb el català com a llengua vehicular. Fer-ho abusant de la memòria de Marta Mata és encara més dolorós i inacceptable. Però la crítica conté una certa dosi de desmemòria i cinisme ja que el Mateix Maragall, caldria recordar que aquest és el mateix Maragall que quan era Conseller d’Educació apostava també per fer més hores de castellà en aquelles zones on es considerés que hi havia mancances en aquesta llengua i ho exemplificava quan Maragall va dir haver estat testimoni de les "dificultats" que tenien uns nois d'Olot (Girona) "per fer una presentació pública en castellà en un concurs internacional al Museu de la Ciència" i no feia pas escarafalls quan considerava que calien més hores de castellà a primària, d'acord amb el que establia el decret de mínims aprovat pel govern del PSOE del moment.

I encara molt més recent són les aportacions que feia el conseller Bargalló en fer públic el document sobre la llengua a l’educació on es deia que els centres puguin "incorporar" continguts i activitats en castellà en "entorns de catalanització plena", si hi detecten mancances en aquesta llengua. 

No està massa lluny el que diu Bargalló del que diu el PSC.

Si el model es sustenta sobre la immersió i es matisa segons el lloc i la circumstància res a dir per part nostra. Si en canvi el que es diu és eliminar la immersió i suplantar-la per un altre sistema. Res de res.

Segurament el que cal –com hem dit altres vegades- treure la llengua del debat polític i deixar que les escoles amb el seus projectes educatius puguin treballar d’acord amb allò que consideren més oportú.

Menys llengua com arma llancívola i més confiança professional amb els i les mestres.

Avui encara es pot afirmar el català no està en igualtat de condicions respecte al castellà. El català és encara la llengua minoritzada en espais claus de la vida de la societat. Mitjans informatius, justícia i dret, àmbit laboral i en l’ús d’una bon part de la gent jove en les seves interrelacions en l’àmbit de l’oci. No hi ha dubte que hi ha una submissió històrica que cal resoldre per la via de ser pro-actius respecte al català i això no s’ha d’entendre com una menysvaloració del castellà sinó com una discriminació positiva respecte al català fins arribar a la normalitat que marca un “standard” d’ús de la llengua. Hi ha un acord unànime de que el català és una llengua de cohesió social, si no fos així no tindria sentit la batalla de la normalització i l’expansió. Elements de reconeixement social i també d’integració (el terme no ens acaba agradar) en una societat d’acollida. Hem d’estendre la idea de que el català a més de la llengua pròpia d’un territori és la llengua de la participació en la vida pública, tenint en compte que encara no és possible viure a l’espai públic en català amb absoluta normalitat, ara bé tampoc cal ser pessimistes i no es pot afirmar que en aquets moments hi hagi retrocés. I cal afirmar també que el model d’immersió lingüístic ha donat resultats positius, avalats políticament, socialment i pedagògicament. Han estat notables i constatables els avenços, potser no fins a on voldríem però les escoles han jugat un paper primordial en la normalització.

La flexibilitat el matís de com aplicar la immersió ja la contempla la mateixa llei i per tant ja és una realitat avui.

No calen ara interpretacions més o menys interessades per pescar quatre vots mal comptats. Ja veurem com acaba finalment la proposta del PSC.

Però creiem que hi ha dues qüestions que haurien de ser fonamentals per deixar de banda el tema de la llengua del debat partidista (no polític), la primera que la llengua vehicular en l’educació cal que sigui el català, per tant el  sistema d’immersió amb les modificacions que es fan i s’han fet des del primer moment és el sistema reconegut i vàlid.

I sobretot una segona postura que deixin els professionals, és a dir els i les docents, que facin l’aplicació que considerin més adequada en cada entorn escolar. Cada equip de mestres sap en quin entorn es mou i per tant sabrà planificar i elaborar el seu projecte lingüístic .

Més enllà del que digui o no diguin interessadament alguns polítics els professionals ja saben el que cal fer amb una base com la immersió que ja modela el tractament de les llengües per que els nens i nenes tinguin les possibilitats de conèixer-les correctament.

No cal encetar de nou vells debats, no cal, al final cansa.  

(1) text de la Ponència Marc del PSC

La llengua. A la societat catalana hi ha hagut, les darreres dècades, un pacte de convivència en matèria lingüística que s’ha trencat per la instrumentalització que ha fet els nacionalismes de la llengua, pel procés independentista, que ha associat el català a la seva causa, i per una utilització partidista al voltant del seu ús, especialment a l’escola. Davant el risc actual que la llengua materna esdevingui un factor de divisió social, els socialistes tornarem a fer tot el possible per una convivència efectiva i afectiva del català i el castellà, fent desaparèixer la confrontació entre llengües que està posant en risc la convivència i el patrimoni lingüístic comú.

 36. Farem de la diversitat lingüística a Catalunya un actiu, defensant el català i el castellà a través d’un model plurilingüe a l’escola amb la flexibilitat que la realitat sociolingüística present al nostre país exigeix. Contribuirem a fer realitat el que deia la nostra companya Marta Mata, que els nens i les nenes han de conèixer i estimar el català i el castellà. I aquesta afirmació la fem extensiva al conjunt de ciutadans i ciutadanes.

37. Promourem en l'àmbit estatal el reconeixement i preservació del plurilingüisme, articulant la defensa de totes les llengües oficials i el reconeixement de la riquesa lingüística a tot Espanya, per garantir el dret de tothom a parlar la seva llengua i l’obligació de les administracions de garantir els drets dels parlants i promoure el coneixement i reconeixement de la diversitat lingüística a tot el territori.