La reina de Gizeh

En la ben cuidada col·lecció per a lectors joves El jardí secret de Viena, acaba de publicar-se La reina de Gizeh, de Maria Carme Roca. Ben escrit, marca de la casa de la seva autora, el text s’acompanya de les il·lustracions magnífiques de Laura Borràs Dalmau, i convida a ser llegit a partir dels 9 anys, que és l’edat que té la Yasmin, la jove protagonista d’aquesta història de misteri: el robatori d’una reproducció de la barca de Keops a La reina de Gizeh, un petit basar familiar situat davant d’un hotel de moltes estrelles a la població de Gizeh, on a uns pocs quilòmetres hi ha la més gran necròpolis de l’Antic Egipte, considerada ja des de l’època dels grecs una de les set meravelles del món conegut fins aleshores.

A través de nou capítols, la narració de Maria Carme Roca, que manté l’enjòlit fins al final del relat, té l’habilitat de situar els lectors joves i curiosos de la història en un escenari del moment actual, però que remet a una cultura de solera que pel cap baix té 2500 anys d’història abans de Crist, que és l’època en què cal situar la construcció de la piràmide de Keops, de Kefren i Micerí, sense oblidar, qui podria per la impressió que ocasiona la seva contemplació, la famosa Gran Esfinx. Però en aquest immens complex monumental hi ha també les piràmides anomenades de les Reines, i d’aquí deu venir el nom del basar, La reina de Gizeh, i que alhora fa referència a qui va ser mestressa de la botiga, la mare de la Yasmin, que va morir molt jove. És per aquest motiu que el basar ara està regentat per l’Ibrahim, el germà gran de la Yasmin, ja que el pare treballa fora de Gizeh, i la família, que viu al pis de dalt de la botiga, és a cura de l’àvia de la nena.

La botiga no acaba de rutllar, ha patit un robatori i en un moment donat desapareix la gata Bastet, que porta el nom de la deessa Bastet, la deessa de l’alegria que té el cos de dona i el cap de gat. És la figureta preferida de la Yasmin, que estima molt la seva gata, com estima molt les figuretes dels antics déus egipcis, una reproducció dels quals són en un prestatge de la botiga i que ella, a l’hora de treure’ls la pols, canvia de lloc segons els precs silenciosos que els adreça, «tot depenia del que havien de fer». De manera que segons les necessitats els col·loca en un lloc central i cuidant que Osiris, per exemple, no sigui al costat de Seth, ja que la història el fa ser un mal germà, tant que va fer assassinar Osiris.

A La reina de Gizeh s’hi pot llegir una història de misteri que la Yasmin no podrà resoldre sola, sense l’ajut dels seus amics i sense la «protecció» dels antics déus egipcis, cadascun en la seva especialitat (la deessa Maat, per exemple, és invocada quan la nena reclama justícia), així com sense el fil conductor en què es convertirà la gata Bastet, que ajudarà la colla de cinc jovenets batejada amb el nom dels Cinc Estrelles a resoldre l’enigma del robatori de la barca de Keops.

Però a La reina de Gizeh, de Maria Carme Roca, la travessen altres fils argumentals de caire moral, com són el mal que poden fer els prejudicis i el despit, causes no només d’un malestar emocional per a qui els pateix, sinó que són font d’actuacions malèvoles com les que provoquen el robatori de la barca de Keops, que el negoci vagi malament per mor d’enraonies infundades, i que tothom sospiti de tothom, que tothom cregui que tots són lladres.

Finalment, i gràcies als treballs d’investigació realitzats per la colla de joves que busquen per damunt de tot la «veritat», s’aniran desfent els mal entesos. ¿Hi han ajudat, les petites figures dels déus antics cada vegada que han estat invocats per la Yasmin, d’altra banda una bona musulmana que resa cada dia cinc vegades en companyia de la seva àvia? Acompanyats de l’acció decidida de la colla dels Cinc Estrelles, els déus «han ajudat» perquè se n’han invocat les forces que els identifiquen. I com si fossin «una família» propera, tal com ho viu la Yasmin en la seva imaginació creativa, sembla ben poètic dir: «Tia Hathor, filla de Ra, deessa de l’amor, fes que l’Ibrahim trobi nòvia, una de maca, bona i eixerida». El politeisme se sosté sobre l’experiència que té l’ésser humà d’un univers totalment viu. Som a l’era del mòbil i d’internet. Però les forces i les manifestacions de la vida que ens mouen són les mateixes, els posem el nom que els posem.