La fi de la ironia

És un misteri. Desapareixen les glaceres, desapareix l’Amazònia, desapareix el gall fer, la xurra, el linx i el cranc de riu ibèric i, a més, enmig d’aquesta devastació, també s’extingeix un ús del llenguatge: la ironia se’ns mor. Se’ns escapa sense fer soroll, sense que ens n’adonem.

No he pogut fer el pertinent estudi de camp, parlo des de l’experiència pròpia, des de la subjectivitat més absoluta. Podria ser que en altres indrets florissin tant la ironia com el sarcasme i el doble sentit entre els alumnes de secundària i batxillerat. Ara bé, al meu territori no en sobreviu ni una espurna. Si per cas intento que treballin un text en el qual s’utilitzin, invariablement els resultats són catastròfics. Els alumnes entenen a la perfecció allò que està escrit, però fracassen en desxifrar allò que no està dit explícitament com si fossin  aixades davant un circuit imprès.

Reconec que és arriscat apuntar a causes quan encara no està assegurada l’existència del fenomen però igualment m’hi arriscaré. Crec que, com els passa a la majoria de les espècies en perill, ha perdut bona part del seu hàbitat. La ironia tenia una reserva natural en la parla dels avis, en la sorna de caliquenyo, de jugador de botifarra. Es beneficiava d’un munt de prohibicions i de tabús que sempre van bé per esmolar l’enginy; paraules mig dites, mig amagades per parlar de política, de l’església o de sexe. Avui dia -gràcies a Déu- se’n parla obertament; és lògic que perdem els camuflatges.

A més hem introduït espècies invasores que la devoren; la comprensió lectora ha fet molt mal. Des de petits, som ensinistrats en rescatar informacions planeres de textos suaus, adequats a la seva edat, asèptics, desinfectats, planxats, escurçats i endolcits. Tota la seva experiència lingüística és una preparació, una adaptació. És com si als setze anys encara estiguéssim menjant triturats. La nostra capacitat mastegadora en comptes de veure’s afavorida pels llargs anys de preparació i cura, seria anorreada per la seva futilitat. Sembla com si avui dia els textos per a infants i joves donessin per descomptada la seva inutilitat lectora, la seva total dependència de la literalitat.

Però en fi, perdre l’Amazònia també suposarà de ben segur unes grans oportunitats immobiliàries a la zona i, a més, una ocasió per invertir en empreses que fabriquin purificadors de l’aire, com aquells ozonitzadors dels lavabos públics tan agradables. No hi ha mal que per bé no vingui i si vols fer fortuna, no miris tant la lluna. Amb la ironia potser haurem de fer igual. Endavant les atxes, tot més claret, més asfaltat i sense necessitat de perdre recursos en tasques inútils com ara desxifrar missatges mal configurats.