Vacances de Nadal

Sé que trobar-me en Picapoll -li mantindré l’anonimat, pobre home- a l’ascensor serà un d’aquells moments diguem-ne poc divertits del dia. I allà està, infalible, puntual, crec que no em trobo cap veí amb més freqüència que ell. Potser m’espera? Hi ha persones de conversa avorridíssima, n’hi ha de callats impersonals, n’hi ha de xerraires impenitents que no escolten ningú i, finalment, hi ha en Picapoll, la persona que sempre té un motiu per estar emprenyat amb el món, que invariablement troba problemes arreu sempre generats pels altres i que tot ho veu negre, ulcerogènic i abocat necessàriament al desastre absolut. S’obre la porta de l’ascensor i m’engega

-Tu fas vacances ja?

Aquest és un dels meus temes predilectes. Sempre que puc en faig ostentació. Ho reconec, amb el anys he generat una certa malignitat, un gust per refregar en la cara dels qui ens farien treballar tot l’any, aquest petit benefici material de la nostra feina. O sigui que amb el meu millor somriure triomfal li responc

-No, no. Encara hi ha classes

Faig una petita pausa dramàtica fins que sembla que ha abaixat la guàrdia i comença a buscar un altre tema de suïcidi. Llavors el remato

-És l’última setmana. Dissabte, vacances!

Mou el cap mirant a terra com la vaca cega pel camí de l’aigua, remuga, processa lentament, es balanceja, sembla com si l’hagués colpejat amb un tió al clatell. Gairebé em fa llàstima haver-lo ferit tan profundament. Finalment reacciona

-Noi, has escollit la millor carrera del món! La millor!

I penso que potser no és la millor, de fet, pot arribar a ser una de les pitjors, però és cert que una colla de privilegiats en gaudim. Malgrat tot, ens podem sentir útils temporalment per a algunes persones. Ja és més del que es pot dir en algunes feines.

Clar que si en Picapoll es dediqués a l’educació només trobaria els milers de motius per estar-ne cremat, emprenyat i desil·lusionat, que també hi són, i els escamparia tòxicament a la sala de professors com purins per la plana de Vic. Que si l’informe PISA, que si la burocràcia, que si els mòbils, que si els hàbits, les famílies, els porros, les exigències, les retallades… No acabaria. De fet, a moltes sales de professors, igual que a moltes empreses normals, aquests personatges campen lliurement, impúnement, com si no fossin portadors d’una malaltia contagiosa greu. I de fet, ho són. Xuclen l’energia positiva com els dementors de Harry Potter. Si en tenim l’oportunitat, demanem als Reis o al Pare Noel, o intentem a garrotades que ens ho cagui el tió, un impermeable per defensar-nos de tanta negativitat, és un tema de salut.