Bon any 2020!

Sense adonar-nos-en hem arrencat el darrer full del calendari.

Vet aquí que el nou ja és el de l’any 2020.

Sí. El dos mil vint, sí. I ja fa vint anys (ara discutiríem si aquest o el 21) d’aquella nit que semblava que tot petaria. Que els ordinadors embogirien i que el món entrava en una dimensió desconeguda, imprevisible. Que tots els artilugis electrònics farien figa i perdríem no només la informació sinó la possibilitat de tornar a situar-nos. Vaja que tot semblava que hauria de petar, el caos i l’apocalipsi s’establirien de nou i la veritat és que tampoc sabíem donar explicacions plausibles la temor. Tot plegat res, especulacions.

Del 99 al 2000 i tant tranquils.

Va ser tant plàcid o tant engrescat com en altres traspassos.

Això sí, els que tenien responsabilitats a les empreses dependents en bona part de la tecnologia anaven preparats aquella nit, un parell de mòbils per si queia alguna xarxa, transmissors de ràdio. Grups electrògens a dojo... Hospitals, serveis públics en alerta fins que el calendari va passar de xifra.

En fi tot plegat ara és anècdota però va significar una mobilització aquella nit, que acaba com totes les de cap d’any amb rius de cava, castells de foc, desitjos de felicitats, i reclamar benaurances pel nou mil·lenni.

I mira, ja fa 20 anys, algunes generacions ja comparteixen el 2 com a referent del seu naixement.

Encetàvem un nou mil·lenni i érem optimistes.

Avenços tècnics milloraven la vida.

Invents que podien ajudar a la majoria.

Millores en la producció d’aliments que ajudarien a eradicar la fam.

Vincles polítics i econòmics que podrien refer l’equilibri entre els estats i les comunitats.

La realitat com sempre no ha anat paral·lela als desigs.

I el balanç d’aquest primers 20 anys del nou mil·lenni són com tantes altres vegades contradictoris.

Mentre han passat els anys hem viscut una dels pitjors crisi (paraula evitada durant força temps) conegudes que ha deixat una pobresa que pot esdevenir estructural per sempre més, unes classes mitjanes gairebé dissoltes i en contrapartida les grans fortunes han anat acumulant riquesa. I això acompanyat d’haver patit una onada terrorista impensada i inexplicable, des de les Torres Bessones fins a Barcelona. La violència sembrada, una interpretació de la religió, excloent, sectària i fanàtica ha portat a fer-nos creure que malgrat diem “no tenim por” la seguretat total és impossible. I qui hauria dit que en aquets 20 anys del 2000 acabaríem parlant del mare mortun, per comptes del mare nostrum, les morts d’aquells que intenten fugir de la guerra, de la misèria per arribar a una Europa que creuen millor –i en part ho és, segur- ens interpel·la i ens interroga sobre el paper d’Europa com a terra d’acollida que sempre havia estat i era el que li donava sentit com a comunitat.

I què dir del cataclisme del “canvi climàtic” les seves conseqüències ja comencen a ser evidents malgrat els dirigents dels països més contaminants fan oïdes sordes, també semblen tenir un “primo” negacionista com Rajoy a l’hora de minimitzar el desastre cap el que anem en matèria mediambiental, sort en tenim de les generacions de joves que ens interpel·len perquè lluitem per deixar-lo el món una mica millor.

I què dir del nostre país?. Per aquells que entenen això com Espanya ja em direu... la crisi encara ens afecta, la política ha esdevingut un trencaclosques de difícil resolució amb peces que no encaixen, l’argument s’ha perdut en un mar d’acusacions i retrets, els jutges interfereixen en la política i distorsionen el sentit del vot i paradoxalment sota demanda dels mateixos polítics i amb tot això arriba fins l’extrem que un antic militar amb quatre estrelles de generalat  (salva pàtries de basar de “baratillu”) ara portaveu de VOX a l’Ajuntament de Mallorca publica un article (oh! llibertat d’expressió) on reclama gairebé un cop d’estat per aturar la negociació de Sánchez amb ERC i que sigui empresonat per traïció, fa basarda pensar que aquets senyor fins fa poc manava a la tropa i ara crida a una nova “asonada decimonònica”. Hi haurà judici a l’exgeneral per sedició o rebel·lió? Davant els atacs a la democràcia i a voler violentar-la.

I això ens porta a aquells que creiem que parlar de país és parlar d’aquí, de Catalunya. Rebel·lió? Sedició? Termes que hem aprés i que estan en el llenguatge acusatori dels fiscals espanyols. Com a molt la reconeguda desobediència i segurament també es podrien fer retrets polítics, mai judicials  d’una certa imprevisió i sobretot d‘explicar a la gent coses que no eren, d’estructures d’estats inexistents, d’urgències en proclamar una independència que mai va existir. Però d’aquí a la presó hi ha el camí de la venjança i de la repressió i no el de la política.

El mapa català dels partits en 20 s’ha trastocat del tot. Crisi, escissions i noves majories segurament impecables quan entravem al 2000. Tot està revolucionat l’onada de la història ha passat pel damunt del país i ha deixat una situació de  taules, uns amb molta força però no tenen encara la majoria per fer la independència i altres també amb molta força no poden romandre impassibles i creure que no ha de canviar res. Al contrari ha de canviar tot i molt.

Buf! quin vint anys no? I no ho hem dit tot ...Però també hi ha hagut i haurà coses bones, millors i algunes d’excel·lents clar, però aquestes ja les hem gaudit o aprofitat. I naturalment els nostres balanços personals en l’àmbit privat i aquí cadascú sap el que és seu.

I potser tots aquells estralls que es congriaven en el moment, en aquella nit del canvi de mil·lenni per comptes de manifestar-se en un temps reduït s’ha anat estenent al llarg d’aquest primers vints anys del nou mil·lenni...Però ens hem de rebel·lar davant els que diuen que els destí està escrit i hem de carregar-nos d’esperança i creure que podem millorar els coses, potser no ho arranjarem tot però podem bastir noves fórmules d’entesa, de cooperació de lluitar contra allò que fa que societat perdi cohesió i eixample les esquerdes.

Cau el full del 19 i ens trobem davant el full imprevist i encara en blanc del 20. L’hem d’escriure i ben segur que podem començar a canviar les coses...

Bona dècada nova!