De símbols i visions

Entenem per símbol la representació a nivell gràfic o amb altres elements reals  d'una idea abstracta i que moltes vegades evoca a un concepte determinat.

De símbols n’hi ha molts, diversos, canviants, en trobem múltiples en l’àmbit de la religió, en els elements tècnics, i també en el nostre del funcionament quotidià, hi ha símbols nacionals i també de personals.

Cada dia en veiem i molts, els coneixem, alguns els estimem i respectem i altres els menystenim en funció de la nostra adscripció ideològica i fins i tot pot ser molt alta l’estima que els puguem tenir.

Els més coneguts en l’àmbit religiós els trobem molt sovint els de determinada edat els hem patit fins i tot, i els d’àmbit polític, i si es vol els símbols nacionals els trobem cada dia i a la sopa.

Banderes arreu, escuts i himnes i els dissortadament actuals llaços grocs per les malaurades i injustes circumstàncies que vivim els trobem fins sota el llit i clar a la sopa.

Pels símbols s’han fet guerres i mortaldats.

Amb els símbols ben combinats es fan grans moviments de sentiments i fins i tot algun xantatge emocional.

I afirmar també amb tota la sinceritat possible que particularment les banderes em desperten poca emoció, molt poca, però puc entendre que a molta gent les identifiqui amb una causa noble, amb una terra, o amb un manera de ser i sentir, és a dir que alguns símbols acaben creant identitat. Les bandera és un símbol que el respecto però no el venero, que comparteixo però que no és present en les coses sagrades que pugui tenir, no m’agrada que es cremin banderes ni que es posin com a faldilles dels empostissats de festa major. Res més. Tampoc xiularé mai un himne, que dit sigui de pas tampoc ni m’emociona ni m’aixeca res, però no m’escandalitzo hipòcritament si es fa i genera una extenuant polèmica estèril i interessada per uns i altres. Estaria més amb aquell poeta que anomenava la bandera “bagassa” ja que per ella morien i mataven els seus fills, talment com passa amb això de les pàtries segons com es presentin i es visquin. I tot plegat perquè els símbols desperten, creen  sentiments i crec que més que ofendre’ls cremant, ultratjant o xiulant, el que cal és convèncer amb idees i arguments, contraposat opinions i tesi davant la fe (la del convers es inexpugnable) que generen en ocasions els símbols i els idees que hi ha la darrera.

El nostre ajuntament també llueix els símbols del moment, el groc, lamentablement i desgraciada de tant en tant hi posen un llaç de color lila per denunciar qualsevol mort d’alguna dona per violència de gènere, de tant en tant hi veus banderes de diverses causes nobles que onegen el dia concret de l’any i fins i tot en algun moment el penjar símbols ha esdevingut objectes de moció al Ple de l’ajuntament. Recordo amb carinyo i amb una mica de nostàlgia el que vam anomenar “La mare de totes les mocions” en que es reclamava que el dia 5 d’octubre, recordat la mateixa data de l’any 34 es pengés una bandera estelada i es proclamés com el dia de la República Catalana (tot i que Companys va proclamar l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola). Sobre la data del 6 d’octubre hi ha diverses interpretacions de la significació real i històrica que va tenir. Però és igual, es tracta de recuperar la data a través de símbols. Alguns però van pensar que posats a penjar banderes fraccionàries (de fracció) com l’estelada també hi podrien penjar les banderes roges que, aquells dia d’octubre també estaven als balcons de l’ajuntament, i al cor de molta gent que es va revoltar. La veritat és que no sé si la moció es va portar a la pràctica. El proper 5 d’octubre anirem a mirar-ho.

Parlem de símbols avui perquè em va arribar a l’ànima el que van veure el meus ulls, escupo a terra i creuo el dits damunt la boca i ho juro com fèiem al pati de l’escola de petits (hi ha testimonis que ho poden avalar) que ho vaig veure: una falç i un martell en un dels balcons del pati de l’ajuntament. Em vaig emocionar pensant que havien assaltat el Palau d’Hivern les ordes comunistes... era una contraposició a les banderes i cors que tenen al costat els de C’s. Em va commoure, sense exageracions, perquè, la falç i el martell, camperols i obrers industrials junts per avançar cap a la revolució estaven representats simbòlicament en aquell balcó. Certament el símbol és potent encara que ara ja hagi caigut en desús (bandera vermella amb la falç i el martell a 12,90€ i en pots trobar a 12, cotitza, això sí, més que l’estelada que nomes val 5€) per segons quines altituds, potser només queda en alguna  bandera (?) sí que encara hi ha reserva espiritual del comunisme més ortodox, potser Cuba? Potser Corea del Nord? Xina malgrat mantingui a la seva bandera el roig mica en mica i es va desdient de tot el seu significat ideològic que hi ha al darrera.

Cal dir que en nom d’aquest símbols malgrat al darrera hi hagi la noble ideologia del comunisme que proclama de la igualtat i la dictadura del Proletariat com element de transició a la societat igualitària, s’han fet barbaritats enormes no cal negar-ho, com tants d’altres siguin banderes, himnes o qualsevol imatge, que pugui representar idees que poden prendre derives totalitàries.

Torno dies després al pati de l’ajuntament per admirar el fantàstic “retaule de Nadal” que llueix per aquestes dates al pati de l’ajuntament, però confesso que també hi torno per veure altre vegada el símbol de la falç i el martell. Però vet aquí que per la meva sorpresa el panorama ha canviat. Un parell de domassos vermells tapen les finestres laterals per donar més relleu i prestància al retaule i han desaparegut doncs les banderes espanyola i catalana amb el cor de CS i tampoc vaig veure la falç i el martell (ep! i torno a jurar que ho havia vist) no sé si els “ordas rojas” s’han retirat ordenadament, si és que amb la visita i rebuda dels reis d’orient (també és fer república oi?) no se’ls ha volgut  incomodar amb la presència del símbol que els vol enderrocar o senzillament que abans d’anar a parar a un inevitable magatzem polsós abandonat van estar uns dies a la balconada per airejar-la una mica.

Em sap greu. Potser reapareixerà?

Ja ho tenen això els símbols, creixen, es reprodueixen i es transformen com l’energia. Costa destruir-los. Queden enterrats en la memòria i de tant en tant com l’au fènix (anem de tòpics) ressuscitem i es tornen a reencarnar, posar d’actualitat i poden arribar a prendre nous significats .

Ens fan i es desfan, varien, muden, canvien fins i tot de significat però es queden per la història.

Segurament la falç i el martell ha anat a parar a la paperera de la història (més tòpic) però encara deu tenir, segur, sentit per alguns i algunes, encara té un significat fort.

Però quedar-se només en la simbologia, restar en el món simbòlic -més enllà de l’etapa dels jocs simbòlics del infants- sense tenir els peus a terra i a la realitat ens pot portar a moltes frustracions i a veure el que passa de manera distorsionada que no ajuda gaire a viure i a actuar amb consonància amb els que se’ns demanda en cada moment.

En fi, tornaré al patí de l’ajuntament i confiem en tornar a veure el símbol dels treballadors i els camperols units i avançant sense aturar-se davant les adversitats.....

Cadascú a la seva bola...