Àrbitre, que no ho veus.... el VAR

Fa uns dies, 15 de desembre de 2019, un àrbitre va aturar un partit de futbol i el va suspendre per uns insults d’una bancada del públic ver un jugador contrari, Román Zozulya, anomenant-lo nazi. Pel que he llegit va semblar bé i exemplificant la suspensió del partit, que es reprengués a porta tancada  i sense la presència de la bancada d’on proferien els insults.

Avui, (pel 5 de gener de 2020), he vist la sessió d’investidura i he quedat profundament impressionat. Parlava la portaveu de EH Bildu, Mertxe Aizpurua, i des de la bancada autoanomenada constitucional, han sorgit insults com “muérete, asesinos, terroristas”. Jo, en la meva innocència, he pensat que es suspendria la sessió per insults greus, però no, es veu que això no era prou greu. No es tracta de si el jugador de l’Albacete Zozulya era o no nazi, de si s’havia fet o no fotografies amb símbols nazis, si Mertxe Aizpurua havia estat condemnada a un any de presó per un article on considerava el jutge que feia apologia del terrorisme (1984), el problema que em plantejo és un altre. Davant les intervencions, sense tenir la paraula, de Pablo Casado (PP), d’Edmundo Val, amb la paraula i d’un grapat d’espontanis cridant i gestualitzant des el seu escó, la presidenta del Congrés de Diputats, la socialista Meritxell Batet, ha afirmat que la llibertat d’expressió permetia que tothom pogués expressar la seva opinió sobre tots els temes, sobre el rei, sobre l’estat de la democràcia española, sobretot. D’acord, però... a Carme Forcadell no se li va aplicar aquest principi. Eren altres moments? Ja ho veurem...                                                                                                                     

La llibertat d’expressió empara que tothom pugui dir el que vulgui, a qui vulgui, però NO COM VULGUI, i si s’hagués aplicat al Congrés el que va semblar bé al camp del Rayo Vallecano, en aquests moments haurien d’estar expulsats un quants diputats “autoconstitucionalistes”. Una cosa és opinar, amb raó o sense, sobre l’autoritarisme d’un discurs de Felipe VI, sobre la qualitat democràtica de l’estat i una altra cosa és manifestar el desacord de forma insultant i fins i tot amenaçant. Però no vull donar més voltes al tema, em sembla més interessant el fons. Aquesta serà una legislatura de joc brut? El Congrés es convertirà en un plató de Tele-5 i anirà molt més enllà? Senyora presidenta, què pensa fer?

El gobierno que ha sortit de la sessió d’investidura, agradi més o menys, és el que hi ha, i és el que tindrà España ( si no hi ha problemes col·laterals de “foc amic”) durant quatre anys. Veient el debat em sembla que ha quedat clara la situació: un gobierno de PSOE i Unidas Podemos; una oposició hostil, dura, cridanera, desfermada i gens dialogant; partits minoritaris, dins dels grups mixtos, amb opinions i actituds diferents. El gobierno té el govern, però l’oposició té darrera seu poders fàctics que són els que manen, i té la capacitat de fer un contrapès important a l’hora d’obstaculitzar decisions, mesures, o actuacions.

Aquest govern ha expressat uns compromisos amb la societat, que haurien de ser el nord de la seva acció de govern. Rufian va dir a Pedro Sánchez “com ho fem perquè vostès compleixin els acords”? referint-se als compromisos d’una taula de negociació amb Catalunya. Però la pregunta em sembla extensiva a tots els compromisos, com li ha recordat Mireia Vehí quan reclamava amnistia, autodeterminació i drets per a les classes populars.                                             

L’oposició té com a objectiu desbaratar els compromisos i mantenir i augmentar els problemes de distribució i redistribució de la riquesa (sous, habitatge, preu de l’energia, pensions, serveis públics, sanitat, cures...) per afavorir unes elits que acumulen riquesa privatitzant tot el que tenen a mà. L’oposició per evitar aquestes desviacions té poc pes específic per fer-hi front.

Únicament amb la força del carrer, amb l’exigència sostinguda de la gent, amb el compromís real i actiu de les persones que s’adonen i no accepten amb catastrofisme aquesta solució neoliberal dibuixa, el que ara són compromisos es poden anar convertint en realitats.

Això, naturalment, si és sincer el compromís governamental, si estan disposats a posar-hi el coll per fer canvis significatius que modifiquin la situació actual de, alhora, empobriment i enriquiment selectiu. Està per veure, perquè els que manen a España i a Europa no sembla que vegin els canvis proposats amb bons ulls.