Cases que fan un món

Stefanie Kremser, amb orígens alemanys (va néixer a Düsseldorf de mare alemanya i pare bolivià d’origen alemany i indígena), amb pàtries adquirides de cor com ara la metròpoli brasilera de Sao Paulo, on va viure aquells anys principals que conformen l’adolescència i joventut, i ara amb residència a Barcelona des del 2003 (per amor, ja que hi viu amb el seu marit, l’escriptor Jordi Puntí), acaba de donar testimoni literari d’aquest recorregut biogràfic per tants indrets geogràfics i culturals al seu llibre Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984).

Stefanie Kremser, que va estudiar cinema documental a Munic, ha estrenat diverses pel·lícules com a guionista i és autora de tres novel·les (totes traduïdes al català, Stefanie Kremser escriu en alemany), a Si aquest carrer fos meu porta als lectors de la mà per les vint-i-dues adreces que tracen el seu camí fins ara en un mapa vital que en aquests darrers anys hi alterna el fet de viure de manera estable a la ciutat de Barcelona amb estades a Nova York.

Els humans ens movem entre el nomadisme i el sedentarisme, solts o combinats. Hi ha qui sense un sostre sòlid se sent a la intempèrie, hi ha qui del pelegrinatge en fa un aixopluc, i hi ha qui té la necessitat de casa i maletes en una successió dinàmica. Certament que no sempre triem estades i destinacions com hi ha diverses cares de la migració. I en tot aquest ball hi dansen llengües i cultures que van modelant identitats, tenint ben present que les persones no som un ens estàtic.

Els espais per on l’autora passa es nodreixen de les diverses atmosferes de cinc països entre Amèrica i Europa. Així, a Si aquest carrer fos meu, Stefanie Kremser dibuixa de manera acolorida un relat en el qual de forma tan real com metafòrica els lectors anem veient com en aquest itinerari es modela la seva personalitat a partir de les vivències que tenen lloc en les vint-i-dues adreces-estances.

Ben mirat, potser sempre és així, encara que visquem en una mateixa casa o siguem viatgers eterns. El punt de connexió entre una adreça fixa o les adreces mòbils és qui les habita i com les habita. Cases que tan aviat ens fan com ens desfan, així com cases que són el nostre món mentre hi som. Per aquesta raó, escriu Stefanie Kremser en la traducció catalana de Mariona Bornas: «Al final, després de cinc dècades viscudes en cinc països i vint-i-dues adreces diferents, després d’emigrar, immigrar, retornar, marxar de nou i d’una existència entre diverses llengües i identitats nacionals que jo mateix m’atribuïa, els significats de “pàtria” i “llengua materna” s’han diluït. ¿Quin és el meu lloc? Com una gota en el mar de milions d’emigrants, formo part d’una minoria de rodamons privilegiats».

L’autora, que navega entre l’estimació de les pàtries que ella mateixa s’ha anat atribuint, i entre les llengües que ha anat aprenent i adoptant pel camí, és conscient que malgrat les circumstàncies que l’han feta anar d’aquí cap allà, unes escollides i altres no, mai no ha hagut de fugir d’una guerra, o de la gana o manca de treball o, podríem afegir, d’una situació de canvi climàtic insostenible. I mentre Stefanie Kremser va contant la seva experiència viscuda en les adreces-cases que componen el seu món actual, assistim al relat d’un fet biogràfic de calat que crea un gran enjòlit. Sens dubte tota vida humana presenta episodis d’alta graduació, i a vegades de misteri i tot, com és el cas del secret familiar que recorre les pàgines de Si aquest carrer fos meu, d’Stefanie Kremser.