Si senyor....

Fa una bona temporada que no faig cap escrit parlant d’independentisme. No és que no hi pensi, precisament perquè hi penso em resisteixo a escriure. Quan enviava escrits ho feia per intentar aportar elements positius en la formació d’una opinió, d’un criteri i d’una maner de procedir. Em vaig adonar que hi havia prou polarització dins de l’independentisme per fer inconvenient la publicació dels escrits: sempre hi hauria algun grup polític que es sentiria incomodat.

Però avui, 27 de gener, em sembla que és moment de tornar a opinar públicament. Per què ara sí? Perquè em sembla inacceptable aquest “sí senyor” al que es refereix el títol.

Quan parlem de la Generalitat, de la Presidència, del Parlament... no parlem d’edificis, de títols, parlem d’eines reals per a construir la Catalunya que volem. Que no tots ho volem? D’acord, comptem, però sense fer trampa, la pràctica habitual d’un estat que  domina la repressió, que confon “diálogo” amb “di algo”, que creu que les institucions que té Catalunya són unes joguines que ens deixen per a tenir-nos entretinguts. Comptem com es compten les coses. I d’això se’n diu referèndum binari sense més històries distorsionants.

No es pot dir “sí senyor” quan volen prendre a Torra el títol de diputat i més endavant el de President. No es tracta de defensar una persona, es tracta de defensar una figura política que ens pertany. No es pot dir “sí senyor” quan hi ha un President que ha hagut d’exiliar-se, no per fugir de la justícia sinó per trobar la Justícia; un presidenciable a la presó (Jordi Turull); un candidat a presidenciable també a la presó (Jordi Sànchez); un President que serà inhabilitat d’aquí poc.

No es pot dir “sí senyor” sabent les lleis aprovades al Parlament i anul·lades pel Tribunal Constitucional. No es tracta de defensar únicament una o altra llei concreta, el que cal  defensar és la capacitat que té el Parlament de fer, aprovar i aplicar lleis.

No es pot dir “si senyor” veient com una aplicació fraudulenta de l’article 155 de la Constitució ens prenia tot un govern, com ens volien fer creure que la culpa havia estat del govern mateix, malgrat que el president del Gobierno, Mariano Rajoy, va declarar que igualment es pensava aplicar, fes el que fes el govern català.

No es pot dir sí senyor veient els judicis a què s’ha sotmès a polítics catalans, a activistes, a la presidenta del Parlament, a gent del carrer que no ha volgut admetre aquest sí senyor i han mostrat activament el seu desacord amb els pocs recursos que encara no ens han arrabassat: el carrer no és nostre però el fem nostre perquè les institucions, les reals, no les nominals, estan ofegades per una judicatura que cada cop més s’aparta del que hauria de ser la Justícia.

No es pot dir “sí senyor” a una justícia injusta, que perd el nord quan oblida el principi de proporcionalitat perquè es tracta d’una persona independentista, que inhabilita, mancant a la mateixa llei (l’Estatut i la Llei del Parlament), el president actual de la Generalitat, i desobeeix un tribunal europeu. Quina pena hauria de tenir qui ha fet aquesta desobediència? Algú em pot citar un terme legal, però jo parlo de justícia. La Justícia és, la legalitat es conforma segons les necessitats de la societat (diuen) o dels que manen mitjançant els que governen.

El problema no és una pancarta, la pancarta és l’objecte, el signe, el problema real és si hem de dir un “sí senyor” a les intromissions que de manera il·legítima està fent l’estat espanyol per invalidar les institucions catalanes i substituir la democràcia per la voluntat d’una legalitat que s’ha fet a mida.

No es pot dir “sí senyor” a moltes coses, a moltes coses que hem dit “sí senyor”, però a mesura d’acceptar imposicions cada cop sembla més difícil admetre que pel camí de la submissió no podem seguir, que ens porta a acceptar com un mal menor viure en companyia i sota l’amenaça d’un estat maltractador. L’any 2017 va ser tot el govern en pes, ara el President (sí, el President, no únicament el diputat) i quan vulguin, quan els faci nosa, què més ens prendran? O, què més deixarem que ens prenguin? Ben pensat podríem donar-los les claus de la Generalitat, demanar-los la relació de diputats que tindrien a bé acceptar, o fins i tot quin president tolerarien i així podria ser elegit pels diputats. Totes les institucions salvades!!!

Les properes vacances, ho tinc decidit, ens en anirem a França...

L’inoblidable Ovidi Montllor va escriure una cançó que cada vegada em ve més sovint a la memòria “Prediccions i Conformitats”; aniria bé escoltar-la per entendre millor l’escrit que ara acabo. Ni la lletra ni les imatge tenen pèrdua, malgrat la censura a la iconografia.